El humor negro es como las piernas

Fa una estoneta m'he connectat al facebook i he vist que un amic de la uni li agrada el següent:

"El humor negro es como las piernas: hay quien tiene y hay quien no tiene".I acte seguit m'he endinsat en aquest grup del facebook per veure a quanta gent li agrada aquest tipus d'acudits i es veu que en aquest en concret ja van pels 8.400.No m'he posat a investigar més per por al nombre de grups que podrien aparèixer relacionats amb l'humor negre.

No sé si dir a aquesta gent que són uns pervertits mentals o què, però la veritat és que no els diré res perquè seria com si m'ho digués a mi mateix.Jo ric amb aquests acudits, ho confesso. Sóc una molt mala persona. Però estic segur que hi ha assassins que no riuen amb aquests tipus de bromes i que maten quan tenen temps lliure o a

jornada completa.Amb això vull dir que riure't amb l'humor negre no et converteix amb un desgraciat.

Més aviat tinc la impressió que molta més gent riu, ja sigui amb un somriure políticament correcte difícil de frenar i fent cara de "no et passis però explica-me'n un altre " o bé amb una riallada estrident, quan s'explica un acudit d'humor negre o això és almenys el que he pogut constatar en aquests 21 anys de preciosa existència.

La qüestió és que quan algú sembla disposat a compartir amb tothom el seu repertori d'acudits tenebrosos,malvats i cruels, pocs cops es troba a un altre que el freni quan acaba el primer acudit (tret que sigui molt animal i el tio es passi ja en el primer).El que es sol fer és anar pujant de to,fet socialment molt més acceptable que dir l'acudit més fort a l'inici.Millor dir-lo al final i serà més acceptat i fins i tot... potser ja no serà tant fort i haurà perdut màgicament aquell mal gust.

L'humor negre ens pot agradar en major o menor mesura o fins i tot el podem detestar però en general,la meva impressió és que hi ha molta gent a la que li agrada l'humor negre.

Això si, molts d'ells ho fan d'amagat, a casa, posant-se a pàgines web d'acudits, just a l'apartat d'humor negre on secretament gaudeixen del riure més explosiu o del somriure més discret(això sí, només durant una estoneta per veure com es passa la gent i després ja ho treuen ràpidament no fos cas que ens donés un atac moral de pànic i creguéssim que som uns monstres despietats).

"Qué pasaba por la cabeza de Lady Di en el instante del accidente?"
- El radiador del coche.

Qui s'està rient!!Animal!!

Xilens,ja l'hem Funat.

A vegades surt una mare a la televisió fotent uns crits desesperats a causa d'alguna desgràcia.Alguna cosa grossa li deu haver passat.Tot aquest dolor, si ha sigut causat per algú de forma voluntària (bé matant a algun familiar seu o ferint-lo greument) s'espera que sigui castigat.Què passa si no es castiga a aquesta persona, causant de tant dolor, si realment és culpable?

Doncs que el dolor viu una metamorfosis preciosa i geladora.El caparró de la mare o el pare fan una desconnexió del sistema central,premen el botó per obrir les comportes del bidonet del dolor i el deriven per diversos conductes fins a uns bidons molt més grans que s'omplen fins d'alt encara que el líquid que venia del bidonet del dolor era poc,són els bidons de la ràbia. I ja l'hem armada.

Amb aquesta ràbia es poden fer dues cosetes, emmagatzemar-la i guardar-se'la per un mateix o bé mostrar-la en qualsevol de les seves expressions (opcions a triar pel rabiós en qüestió).

Aquest estiu vaig conèixer per aquests mons de déu a una noia catalana-xilena (preciosa barreja) i xerrant,xerrant em vaig adonar que jo sabia poques coses sobre Xile. Però una de les coses que si coneixia i que crec que a molta gent li sona és Pinochet.Dictadura,injustícies,morts...ja ho sabem.Això em va recordar un reportatge que va fer el programa 30 minuts sobre Les Funes.

Les Funes estan formades pels familiars de torturats i consisteixen a visitar els torturadors i criminals de la dictadura a les seves cases i treballs actuals (on gaudeixen d'una vida normal) fent molt soroll,repartint pamflets i explicant a tots els veïns que és el que va fer aquesta persona als xilens i fent-los notar que potser tenen un assassí de veí.

Les cares que posen els torturadors enxampats per sorpresa als seus llocs de treball no tenen preu, són realment esfereïdores.Són cares que confirmen l'horror dels crims que van cometre.No n'hi ha cap que posi cara de no saber de que va la cosa.Són judicis paral·lels no legals (tampoc il·legals) però això implica injusts?

"Si no hay justícia.Hay Funa"

No us perdeu aquest video,si més no els primers minuts.http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY

Cavall volador busca "espadachín" para relación liberal

El sultà de Pèrsia havia condemnat a mort a dos homes.Un d'ells, sabent com estimava el sultà el seu semental,li va oferir ensenyar a volar al cavall en un any a canvi de que li perdonés la vida.El sultà,imaginant-se com a genet de l'únic cavall capaç de volar a arreu del món hi va estar d'acord.L'altre presoner va mirar el seu amic amb incredulitat.

"Saps que els cavalls no volen.Què és el que t'ha portat a tenir una idea tan boja com aquesta? Només estàs posposant el que és inevitable."

"No és així- va dir el primer presoner.De fet, m'estic atorgant a mi mateix quatre oportunitats de llibertat.La primera,el sultà pot morir durant aquest any.La segona,podria morir jo.

La tercera,el cavall podria morir.I la quarta,podria ensenyar a volar al cavall"

Un altra petita historieta que diu així:

Entre tots els grans "embusteros" es produeix un fet digne de menció.En l'acte concret de l'engany, es veuen posseïts per una fe desmesurada en sí mateixos i és això el que crida l'atenció de forma tant poderosa entre la gent que els envolta que fa que passin per alt l'engany.

.......I l'últim que com no podia ser d'altre manera,és un dit budista:

Cuando conozcas a un espadachín,saca la espada.No recites poesía a aquel que no es poeta.