Cape of Good Hope

Dissabte nit tocava acomiada'ns d'uns brasilers i vam tenir festa fins tard a un dels edificis més alts de la ciutat. Era a la planta 31st amb unes vistes espectaculars però no vam mirar gaire per la finestra, va ser un gaudir absolut de bona música.

L'endemà vaig fer la primera excursió llarga per la zona. Un cotxe llogat, gps i carretera cap a la península que acaba amb el famós Cap de la Bona Esperança. Una petita península plena de poblets de costa, restaurants a la vora del mar, surfers i animals estranys.

Aquest ens el vam trobar pel camí i semblava gaudir del surf com un humà més. No se'ls pot donar menjar perquè deixen de ser simpàtics i comencen a perseguir i a obrir motxilles per agafa'n més.

El Cap de Bona Esperança és espectacular i amb unes ventades que sembla que el mar se't vulgui emportar, fins i tot pots imaginar els vaixells de fa centenars d'anys que se les veien venir per passar de l'Atlàntic a L'Indic  acariciant el "Cape of Good Hope".

I a la tornada vam passar per Simon's Town, coneguda per les típiques casetes de colors a la platja i els pingüins (cuidant les cries a primera línia de mar).

I per posar el punt i final a l'excursió una visita a Groot Constantia, unes bodegues de vi on vaig aprofitar la companyia de dos enamorats del vi (Desio i Nuncio) perquè m'expliquessin les olors, gustos, matisos i vellesa dels vins. 

A la nit els Koreans van preparar un sopar a les afores de la ciutat a un restaurant 100%  coreà. Allà va ser divertit parlar amb el Derren (un Sud Àfrica) que és el primer que m'ha parlat amb claredat de la seva opinió sobre Sud Àfrica. Entre d'altres coses es queixava de que els negres fan servir sovint la frase "És perquè sóc negre, ets un racista" li diuen la "Racist card", cosa que deixa ben clar que encara és un tema sensible. Però també vaig descobrir el gran racisme entre ells, l'any passat és van matar a Sud Àfrica entre 500 i 1000 immigrants de Zimbawe i Malawi perquè els treien la feina.

Un altra cosa que vaig aprendre és qué vol dir ser blanc, ser blanc és tot allò que no és completament negre. Un filipí, un marroquí, un iranià, un indi i un suec són blancs, tots van dins el mateix pack. Negre és aquell completament negre i prou.

El Derren també feia broma sobre la Universitat de Cape Town (una universitat clàssica, amb un escalinata central amb vistes el mar que et deixa sense respiració uns segons) i se'n reia de les opinions de molts sud africans que deien que és molt europea, a tot això ell feia mofa dient que si el que volien és que hi posessim un munt de cabanyes juntes.

I la nit de dilluns vaig conèixer l'Alexa, que gràcies als seus ànims i la seva guia 3 mesos enrere, em va ajudar a acabar de decidim a venir a Sud Àfrica. Vaig contactar amb ella per facebook i amb va donar tota la informació necessària mesos abans de que jo vingués. També vam aprofitar per explica'ns la nostra vida.

Ella una infermera que havia treballat tota la vida a Portugal i que va decidir un bon dia canviar radicalment, va agafar els portants i va venir a treballar a Angola per una ONG. Va viure un any amb un tribu perduda al mig d'Angola ajudant en tot el possible. Em repetia un cop i un altre que el pitjor d'ajudar a aquesta gent és la cultura, una cultura completament diferent basada en la curació tradicional africana i sense cap coneixement de base, cap ni un, només l'experiència.
Aquí m'estic trobant gent de tot arreu i en diferents etapes de la seva vida, és una cosa que et fa valorar molt més les decisions que prens o que has de prendre en el futur.

Feeling the vibe: Africa

Aquests dies comença a fer més calor i la gent omple els carrers. Aquesta ciutat està molt viva, em recorda  a Barcelona. El mar, tot ple de gent arreu, carrers atapeïts d'arbres, mercats a l'aire lliure i una muntanya que envolta la ciutat (que no es diu Collserola però ho podria ser). L'única diferència és que si vas sol pel carrer entre 5 i 10 persones per dia et pararan per demanar diners.

El carrer principal és preciós (Long Street) ple de hostels, bars, restaurants, discoteques, botigues, soroll de gent amunt i avall (ara mateix sóc a prop de Long Street i un grup de joves africans s'ha posat a cantar al mig del carrer i ja porten mitja hora cantant a fons).Si segueixes cap al peu de la muntanya trobes un carrer més residencial amb bars i restaurants de més nivell però sobretot un carrer més silenciós. És una ciutat on hi podria viure. Dins el meu ranking particular hi posaria primer Istanbul i després Cape Town.

Una altra característica d'aquesta ciutat és el desordre. L'altre dia agafant un mini-bus el conductor no parava de cridar per la finestra que anava cap a Camps Bay i la gent li responia des de la vorera cridant i ell parava. Evidentment no hi havia cap tipus de senyalització per bus ni res semblant. La gent creua els carrers per tot arreu però és sorprenent que els conductors tampoc s'escandalitzin, aquí tot va lent. Demanes un cafè i estan mitja hora xerrant, demanes una cervesa i el mateix,el menjar igual, tot molt lent. Però pel que sembla Cape Town és on més ràpid van de Sud Àfrica, principalment per la influència europea.

I parlant de les meves excursions, ahir vaig pujar un cim al costat de la ciutat (Lion's Head), 3 hores de caminar i escalar  però va valdre la pena per la companyia (mig brasil i algun turc) i sobretot pels paisatges. A la dreta una posta de sol increïble, davant la Table Mountain coberta per una espesa capa de núvols que feia com un barret a la muntanya i a l'esquerra una ciutat que poc a poc s'anava il.luminant i que dibuixava amb claredat els seus límits. Cape Town és gegant i molt bónica quan es fa de nit.

Townships

Una de les millors coses de viure a una residència és que no et cal conèixer a ningú perquè et vagin sorgint plans per tot arreu. Així va ser el meu primer diumenge, la Nadine (una noia suïssa) em va dir d'anar als townships, una espècie de suburbis a 20 minuts de cotxe del centre de la ciutat. Uns nois de Cape Town ens hi van portar amb una furgoneta que era més a prop de ser un tros de ferralla rovellada que no pas de ser un vehicle. Cases petites i bastant pobres però tot estava ple de gent, menjars deliciosos, bona música i gent de tot arreu però sobretot africans, un bon lloc per parlar amb gent autòctona. I com sempre tothom coneixia el Barça i el seguia, com a curiositat diré que vaig trobar-m'hi 3 catalans i un d'ells era un actor que sortia a Vent del Pla.

Un cop començada la setmana normal i corrent i després d'aquests moguts dies ja tinc el meu lloc per fer el cafè i un restaurant indi on normalment menjo, també em conec tots els que viuen  a la residència, són uns 10.
De moment tenim el Luka (eslovènia), Nadine (suïssa), Kim, Itzu, Moon (korea), Sandra.Luisa (brasil), Kimberley (méxico), Bianca (South Africa) , Dipa (Turkey) i jo. La veritat és que tots tenim històries ben diferents i edats ben diferents des dels 19 anys fins els 33. A tot això s'hi afegeix l'Ismael que és un Sud Àfrica de tota la vida, novio de la Bianca(la que cuida la casa). Aquest home ens regala milers d'històries sobre guerres africanes on ell ha estat i moltes altres lliçons sobre sud àfrica i el seu futur. Ahir per exemple jo mateix li explicava com em meravella que puguin conviure gent tant pobre i tant rica al costat sense que passi res. Ja no dic blancs o negres, sinó molt rics i extremadament pobres...veure un Porsche al costat de desenes de persones demanant no és res fora de l'habitual.

I avui per acabar de confirmar aquesta doble cara de sud àfrica hem anat a Camps Bay, la zona de rics. Primera línia de mar,paisatges preciosos, hotels 5 estrelles, cotxes espectaculars i el carrer ple d'africans demanant diners... i no passa res.No sé que va fer Nelson Mandela però aquest país sembla que hagi d'esclatar en qualsevol moment i no esclata. L'Ismael ja m'ha deixat clar que el llegat de Mandela és tan fort que Sud Àfrica no esclatarà mai contra els blancs (ni contra els negres, Apartheid 2)

Long Street

La primera nit ja em van adoptar unes noies coreanes, em van veure massa sol i van decidir dinamitzar la meva vida de nouvingut.
Em van donar uns quants consells com per exemple deixar la cartera i mòbils a l'habitació perquè tot i ser segur sempre hi ha algú que t'intenta robar (podria ser un equivalent a les Rambles però amb professionals dels bons) i un cop escoltats els consells cap a fora.
El millor de la nit a Cape Town és la joventut, tot està ple de joves tant d'altres paisos africans com europeus,canadencs etc. A tot això s'hi afegeixen els bons preus (cervesa de 500ml són 30 rnd = 2 euros) i la música que sona per tot Long Street.

El pitjor de Cape Town podríem dir que no es veu però es nota. Només porto dos dies aquí però ja pots notar que blancs i negres aquí no han creat un sol país. Entres a un bar o restaurant, hi pots veure blancs i negres per tot arreu barrejats... però si t'hi fixes bé, veus que les taules van per grupets de blancs i negres.

Ahir ja vaig poder preguntar alguna cosa sobre el tema i la idea bàsica és que els blancs que porten més de 4 o 5 generacions aquí, centenars d'anys, encara es senten fora de lloc. Ells no són els vertaders africans, són els colonitzadors europeus. Això m'ho explicava el Bruce, un professor nascut aquí, que pateix pel que passarà després de la mort de Nelson Mandela, no sap si el país té prou múscul per aguantar això.

I per acabar amb una bona notícia la residència d'estudiants és perfecte, wifi, gent de tot el món i de totes les edats (des dels 20 fins als 50) i amb molts espais comuns on no paro de conèixer gent i parlar en anglès, no hi ha millor lloc per aprendre anglès que aquest i encara no he començat les classes.

A380

Després de 8 mesos tancat a la biblioteca ja tocava una mica de moviment, dinars amb la família, visitar amics, intercanviar primeres impressions post-examen i celebrar que comencem a treballar d'aquí 4 mesos, que això ja és un premi.
I quan tot ha quedat enllestit a Barcelona, a fer les maletes i a marxar ben lluny, aquest cop Sud Àfrica.
Just ara acabo d'arribar i la veritat és que la companyia Emirates és un altre nivell.

S'inaugurava la ruta Barcelona-Dubai amb l'A380, un avió gegant de dos pisos que té fins i tot hidromassatge...un escàndol. Com a rebuda inaugural podíem demanar de tot a bord (excepte xampany que va car) molt bon menjar, serveis tecnològics excel.lents i wifi, petits detalls que fan que les 6 hores de vol passin a gust. Això si, per primer cop volava a Dubai i això suposa descobrir l'existència d'embussos aeris, que no pensava que existissin. Un cop allà, un aeroport espectacular i arrancada de nou amb un Boeing 777 i ara si vaig poder contemplar tot Dubai i el seu hotel estrella Burj Khalifa il.luminat a mitja nit.

L'arribada a Cape Town perfecte, un taxista esperant-me amb un cartellet Mr.Prat. I just després de començar a parlar amb ell (m'ha dit que es deia Fish) ja he pogut notar la textura,rugositats i matisos d'Àfrica. Sóc un total inexpert en política africana però el que m'explicava era tant clar que no calia ni pensar. Als 25 anys va fugir de Etiopia per haver protestat contra el govern (va tenir sort diu, perquè 14 estudiants van morir) i ara s'ha casat amb una sud africana i ja fa 17 anys que viu aquí.
M'ha ensenyat els llocs on no haig d'anar i m'ha deixat embadalit amb el coneixement profund sobre el FC Barcelona, passant per Romario fins a Messi. Una explicació ràpida de les 11 llengües oficials del país i la seva capacitat innata com la de tots els africans,segons diu, per distingir les ètnies de dins d'un mateix país (i estem parlant de més de 50 ètnies pel cap baix).