divendres, 19 d’octubre del 2012

Barcelona

Acostar-se a Barcelona amb avió sempre és bonic i especialment avui estava molt maca la ciutat. L'avió era petit, amb capacitat per unes 50 persones i m´ha portat des de Oporto fins a Barcelona,El Prat. Mirar per la finestra i veure Barcelona com una ciutat petita només ho aconsegueixen certes ciutats com Nova York, però tot i ser més petita, el color torrat dels edificis de Barcelona (indicatiu de segles de historia) i l'encant gaudinià junt amb la marinada mediterrània fan de Barcelona una de les ciutats europees amb més encant. Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya, La Rambla, Collserola,el mar.Una ciutat Olímpica.
I és que just venint de Nova York i Toronto he començat a apreciar la bellesa de les ciutats europees, una bellesa antiga però encisadora. El vell continent en diuen,amb les nostres cultures mil.lenaries, les nostres identitats, llengües, experiments polítics, socials, econòmics, exploració del món, filosofia... les nostres guerres (diuen d'Europa que és el cementiri més gran de la humanitat).

I agafar l'avió a Newark Airport i veure desenes de gratacels moderns o semi-moderns que es queden a Manhattan acompanyats de centenars de persones anant amunt i avall que tenen jornades laborals eternes durant 6 dies a la setmana i amb unes dues setmanes de vacances a l'any, a la vegada desenes de rodamons (la majoria negres) donen voltes pels carrers. I ara arribo a Barcelona, en plena tranquil.litat de finals d'agost, on les Torres Mapfre podrien ser un bloc d'edificis residencials de Nova York i on l'emblema de la ciutat no és un monstre gegant com l'Empire States sinó una església de color torrat, el que tant m'agrada. I el sol que crema i la gent que veu la vida d'una manera completament diferent a Nord Amèrica, sanitat pública, no a la possessió d'armes per a la protecció personal, salaris mínims, sindicats potents, forta presència de l'Estat a tot arreu etc. Mentre a l'altra vorera es parla més de llibertat personal com a eix central de la vida (El somni americà) aquí es parla més d'igualtat i justícia.
Com bé vaig aprendre un dia, la base de les societats és "Lejías" : "Libertad, Justícia, Igualdad y Seguridad! curiosa regla mnemònica, lleixiu per crear/dissoldre una societat... i les societats sempre barallant-se per veure quin és el principi que predomina!Interessant.
Com anava dient, treballar per viure o viure per treballar, això és el que diuen alguns americans. Difícil trobar respostes correctes, com en tot, però si que hi ha punts molt bons que hem de copiar dels americans igual que crec que ells n'haurien de copiar uns quants de nostres.

I camines sentint un munt d'instruccions en anglès pels altaveus, botigues per fer les darreres compres, agafes la teva maleta de la cinta aquella que dóna voltes i surts de l'aeroport de Barcelona amb aquells aires de venir de l'altre punta del món, de ser internacional, i just recordes que t'has oblidat de donar un petó al terra de l'aeroport quan sorties de l'avió però t'adones que t'has passat de frenada amb això de ser internacional i popular, ja et creus el pare de Roma. Deixo les maletes al cotxe de mon pare de Barcelona i ara sí agafo el volant d'un cotxe per primer cop en dos mesos,ho trobava a faltar,conduir per la Ronda de Dalt, cotxes petitons d'acord amb la morfologia europea, tot ben compacte i res de camions gegants ni distàncies eternes de boscos i carreteres planes,aquí hi ha muntanyes,moltes muntanyes.

I ara que ja tens Catalunya als teus peus, que ja la trobaves a faltar,veus els amics i la família però ara ja tornes a voler marxar ben lluny, ja comences a pensar en el proper viatge...i és que això de viatjar enganxa "It hooks me too much"

Fins aviat!

dissabte, 25 d’agost del 2012

Nova York

(No tinc teclat europeu, perdoneu les errades)

Fa no res fent un cafe al Dunkin Donuts he mirat per la finestra i per probabilitts podria haver vist una persona o un cotxe...pero no. Per probabilitats aqui funciona diferent, aqui es mes probable veure una bandera americana ben grossa, pero aquesta tenia un toc romantic per mi, estava just davant de l'hospital de la zona on soc, bonic. 
Avui toca descansar una mica perque ahir les cerveses es van allargar fins tard. Vaig anar a 91st amb 2 Ave a casa de l'Emilee i de la seva germana la Marisa, tambe hi havia el Tim, i entre copes de Lambrusco, formatge briee i pa varem anar passar part de la tarda i nit xerrant sobre Estats Units, la cultura, la vida que porten a Nova York, Wall Street, 11/9, com funciona el sistema educatiu i milers d'altres coses mes banals pero divertides com son els diferents accents de la gent d'Estats Units, el Tim em va fer una demostracio. Despres a fer unes cerveses a un bar molt acollidor amb una amiga Peruana, una altra Puerto Riquenya (no tinc la nye) pero nascuda a Catalunya, i 3 mes d'Estats Units. Un dels nois havia anat a Afganistan i portava 4 anys a l'exercit, la resta treballaven en finances com la majoria de gent que em trobo per qui. Interessant el tema de l'anell de compromis i dels diners que suposadament un home s'ha de gastar en l'anell, totes les noies americanes van a tope amb aquest tema i repassen les mans de les amigues tot buscant del diamant mes gros. Aixo em va dir una noia que era de Queens, la zona "pija" de Nova York.

Abans d'ahir tambe cerveses pero aquest cop nomes amb gent del mon financer amics de la Emilee.Es curios el perfil de noi que treballa a Wall Street i la d'hores que treballen, increible. Comencen a les 8 del mati, no hi ha cap mena de pausa per dinar ni fer el cafe (per aixo van amb el cafe amunt i avall a tot arreu i agafen el menjar per emportar a tot arreu) el dinar al costat de l'ordinador i a les 7 o 8 del vespre acaben. Solen ser nois joves,ambiciosos i amb ganes de treballar 6 dies a la setmana. La veritat es que vaig tenir aquesta xerrada despres d'haver visitat Wall Street i poder tenir els dos punts de vista es molt enriquidor.
Dijous mati vaig atacar el museu d'historia natural que es gegant. Va ser un mati per recordar aquella fam de coneixement que tenia quan era petit i l'univers, els dinosaures,els volcans, la naturalesa en general em semblava espectacular i dificil d'entendre. Era com estar al Museu de la Ciencia de Barcelona quan tenia 12 anys.

Dimarts i dimecres van ser dies per caminar i deixar-me impresionar pels edificis monstruosos i els carrers plens de gent de Nova York. Chinatown, Soho, Downtown,Union Square, Times Square etc Per cert aqui els llibres van molt barats i aixo m'agrada massa.

Impressio resum de Nova York: Nucli financer ple de gent jove amb ganes de treballar com bojos per fer curriculum juntament amb zones residencials tranquiles de gent que ja s'hi ha quedat perque li agrada. Es una ciutat amb molta vida.

Pero acabar aquí seria injust perque Nova York no es nomes la illa de Manhattan, tambe tens Brooklyn, Queens, Bronx. Ahir vaig caminar durant hora i mitja travessant mig Brooklyn i la veritat es que la cosa canvia. Ple de cases barates, ni un caucasic i nivell de vida bastant mes baix o sigui que tampoc estant per fer gaires festes a les vores de Manhattan. Molts hispanos i centre americans.






dimarts, 21 d’agost del 2012

TIME FLIES,TIMES SQUARE

(No tinc la c trencada al teclat ni accents o sigui que veure-ho moltes coses rares:)

El cap de setmana passat va ploure bastant, ja no fa tanta calor i ara comenCo a adonar-me del que deu ser passar aqui un hivern. Pluja, les temperatures a Toronto ciutat em diuen que arriben a -20 amb facilitat. Deu canviar bastant aquesta ciutat que ara es tan maca i lluminosa.
Tot i aixi al vespre de dissabte varem anar amb el Pavlos, el Tulio i el Felipe (brasilian Team) al Drake Hotel. Una especie de pub mes restaurant discoteca pero mes ple de candencs que no pas de turistes. El tipus de festa d'aqui m'agrada. Surten a les 10pm i a les 3am tanca tot, i tothom s'ho passa la mar de be. A mes el tema discoteca no sol ser gaire popular, son mes d'anar fent cerveses a bars o pubs bastant grans i despres baixar a la zona de ball/ discoteca del mateix lloc, m'agrada.

Diumenge cap al Kensignton market, ple de botiguetes i amb un aire Londinenc alternatiu pero no es gaire gran. Dilluns Casa Loma, una mansio gegant sense gaire mes historia, aqui la historia no es gaire present enlloc, i encara menys present a les parets i pedres dels grans edificis, tot es bastant nou. A Toronto he entes perque anomenen Europa el Vell Continent.

Els dimarts com es "tradicio" acostumo a anar als cinemes Rainbow amb la Shata (la canadenca que havia viscut un any a Mataro i que no li agrada gaire la cultura catalana), es el dia de l'espectador i costa 5 dollars l'entrada, s'ha d'aprofitar. Ja he vist Ted i The Campaign. Pelicula molt interessant que fa parodia de la politica de USA - America, Freedom (weapons), Jesuscrist!!- repetien, i els canadencs no paraven de riure, enfotre-se'n dels Estats Units es el seu esport nacional. Pero la veritat es que s'hi assemblen bastant sobretot en el tema de protegir la llibertat personal.
A la nit xerrada espectacular amb una amiga jueva de la familia amb qui vaig descobrir les fortaleses i mancances dels jueus, historia, religio, cultura i sobretot un tema que em tenia preocupat : Per que aquest odi als jueus al llarg de la historia?
Dimecres una passejada amb un vaixell bastant gran on van de festa molts estudiants de Toronto i turistes, bona musica, gent de tot arreu i vistes al Skyline de Toronto.

Aquesta setmana tambe he menjat molt be i es que per cada parell de dies que no cuinen per mi a casa, la familia decideix fer-me un steak com deu mana aixi que m'estic 'fotent com un baco' que ja va be.
Aquesta darrera setmana tambe me l'he passat estudiant i el divendres ja era el moment de la graduacio i de recollir els fruits d'haver estat estudiant angles 2 mesos i la veritat es que estic molt content amb el resultat i sobretot amb els habits que he adquirit (llegir i viure en angles) que crec que son la clau per aprendre un idioma nou.

Abans pero, dijous va ser moment de dir-li adeu a la Sara tot fent unes crepes a Queen Street i passejant per Toronto. Divendres mati com us deia, va ser la graduacio, el diploma i tota la parafernalia que els hi agrada tant als americans, la gent aplaudint, tothom reconeixent l'esforc personal etc Tot aixo del personalisme, de fer-te el centre del reconeixement te una part que m'encanta pero a vegades et sembla tot una mica exagerat, pero ja us dic, la filosofia del reconeixement a l'esforc m'agrada. A la tarda va ser moment de fer una bona barbacoa a la platja amb tota la gent de l'escola i de xerrar amb la Katrina, una guia del TNT Tours (una agencia que ho prepara tot per l'academia) ella es canadenca de cap a peus i sempre va be veure que en pensa d'Europa, Catalunya i Canada (ella ha viatjat per mig mon i s'ho coneix bastant be tot). Amb ella vaig xerrar de les meves impressions sobre Canada i de que finalment havia entes perque a Europa li diuen el vell continent i a la nit, per acabar-ho de matar, festa a casa d'uns nois d'Arabia Saudi que em van estar explicant que es aixo de no ser lliure al teu propi pais, de no poder pensar i dir el que vols,de no poder votar, de no poder estar amb dones, de no poder veure ni beure alcohol enlloc... xocant la veritat. Calen molts diners per saltar-se totes aquestes prohibicions que tenen i mai estas tranquil perque qualsevol et pot delatar i vas a la preso una temporadeta llarga,llarga mes d'un any per enxampat bebent alcohol.

Dissabte ja es barrejaven la melanconia,la tristor de marxar deixant enrere 2 mesos genials al Canada i l'alegria i ganes de coneixer una ciutat com New York, maxim exponent del poder dels Estats Units. Diumenge fer maletes, i a passar-me una bona estona al Tim hortons xerrant amb el Pavlos (de Sao Paulo) fent temps esperant l'autobus (megabus.com;) A la cua vaig coneixer unes noies espanyoles que estaven viatjant per Canada amb cotxe, unes valentes, que em van fer companyia durant l'espera... i ja era al meu seient, el motor del bus ja s'encenia i deixava enrere un estiu mes de la meva vida. L'arribada a Nova York va ser espectacular, arribar de matinada mig adormit, de sobte obrir els ulls i trobar tot Manhattan davant teu amb un sol d'aquests de bon dia que sembla que li costa treure el cap. Impagable. L'autobus em deixava poca estona despres a 42 street amb la 8th Avenue, d'alla cap al metro i cap a Brooklyn a trobar-me amb el David. Ara ja soc a la casa del David (Deivid, sona devid!!) i la veritat es que podria sonar com en espanyol perque Nova York esta plena d'hispanos, pero plena plena.


Un noi molt eixerit el David, te uns quants companys de pic que em fan companyia o sigui que estic entretingut. I aquests dos dies caminant i fent cerveses amb la Emilee i uns amics seus. La Emilee es la noia que em va acompanyar el primer dia a l'autobus des de Nova York fins Buffalo (que era la primera parada) i ara ens retrobem aqui. Ahir ja vam quedar a Union Square i vam fer unes cervesetes a prop del Hudson despres de visitar el High Line de Nova York. That's all!

diumenge, 5 d’agost del 2012

ESTÀ PLOVENT

Està plovent i no tinc cap pressa; com diu la cançó dels Pets. Avui sembla que els núvols es dedicaran a llençar aigua a jornada completa i jo m'he aixecat ben d'hora per aprofitar el diumenge, ara estic al "The Toronto Coffee Company" un cafè molt maco amb vistes a Lansdowne street i m'he recordat de la canço dels Pets que sonava al cotxe de mons pares mentre fèiem viatges pel nord del país, aleshores encara era petit i em tocava anar darrere del cotxe, m'agrada més ara que el puc conduir jo mateix.Plou a bots i barrals, així que tinc temps per escriure i relaxar-me, que em toca. 
Ahir vaig anar fins a un parc natural a tres hores de Toronto i el viatge em va servir per veure carreteres i paisatge. Carretes planes,llargues i amb tot de cases de pagès a vora i vora de la carretera. Evidentment les cases de pagès d'aquí no tenen res a veure amb les catalanes, costa veure totxos per aquí, però el que si que és fàcil de veure són plaques solars i grans extensions plenes de plantacions de patates, blat de moro i tomàquets, res a veure amb els cultius de blat i ordi de Calaf i la casa de pagès dels meus avis.

Quan es parla de poca densitat de població és fàcil pensar en les zones desèrtiques d'Àfrica però la veritat és que aquí les cases estan molt disperses i perdudes en el no res, quilòmetres de carreteres connecten quatre cases, costa pensar que això és eficient però sembla que si. El mateix passa amb les telecomunicacions i d'altres infraestructures, deu ser car mantenir totes aquestes zones contentes, poca gent, molt dispersa però les mateixes necessitats que a la ciutat.Les cases de pagès d'aquí diria que són una rèplica gran de les cases petites de ciutats, finestres ben gruixudes per aïllar la casa del fred, aparença de cases prefabricades i ben aprop una granja o altres construccions típiques de camp tot i que, de tant en tant, es pot veure alguna granja vella, mig abandonada i feta de fusta que encara té el seu toc romàntic. Havíem de travessar totes aquestes zones planeres per arribar a Algonquin Park que és un parc natural que ocupa l'equivalent a una quarta part de la superfície de Bèlgica, ple d'arbres i llacs, evidentment sense gaires muntanyes però tampoc pla del tot. El que fa diferent aquest parc és la tardor, que li dóna una varietat de colors que ens deixaria amb la boca oberta, però ahir el que vam fer va ser agafar una canoa i passejar pels llacs que hi ha per allà i tot seguit tocava una bona capbussada per refrescar-se amb el Camilo, el Tremoc, la Katrina (la guia del viatge) i jo.
En resum, espectacular, molta naturalesa.
 

















Divendres va tocar acomiadar-se de l'Antoine, amb qui he fet una bona amistat i la Diana, també un descobriment trobar-me amb ella aquí a Toronto. O sigui que em vaig quedar coix d'amics però la festa va ser preciosa. Pis 21 d'un gratacel al mig de Toronto i és que els nois d'Arabia Saudí tenen diners, molt diners i ens van invitar al pis.

Dijous vaig passar la tarda xerrant amb el Pavlos, un noi brasiler dels que se'n diu emprenedor, ha creat dues empreses i ja va per la tercera. Les dues anteriors se les ha venut per un bon feix de bitllets i ara gaudeix de l'estiu a Toronto i aprèn anglès.A la nit vaig anar al Madison on havia quedat amb la Cindy, una noia canadenca i dos amics espanyols, allà vam xerrar àmpliament sobre Canadà i la seva cultura, també va sortir el tema Catalunya- Espanya del que he parlat moltes hores aquí a Toronto, amb l'Ozan (turc), Ignacio, Pedro, la Cindy, la Shata i per suposat la resta de gent de per qui queja saben que sóc Català. A l'Ozan li agrada especialment el tema, s'ho passa com un nen escoltant els debats que tenim per aquí.

diumenge, 29 de juliol del 2012

CERVESA FRESCA


La ciutat de Toronto és normal, no és cap meravella. Les ciutats de Canadà (i pel que m'han dit d'Amèrica del Nord) en general no són cap meravella estèticament parlant, excepte les ciutats amb més influència europea com Quebec City. La veritat és que la bellesa arquitectònica europea és difícil d'igualar. Grans edificis al mig de la ciutat i després carrers amples amb cases i botigues baixes. Però que Toronto no sigui bonica estèticament no la fa una ciutat ni avorrida ni trista. 
D'aquí m'encanten els racons que pots anar trobant per la ciutat, fa dues setmanes vaig descobrir el Little Nick's, una cafeteria que serveix "Cortados" i que a més a més té un ambient "retro" amb jazz de fons. Immillorable.  També vaig descobrint les Dark House Coffe, són cafeteries bastants grans que es trobarien entre una cafeteria típica del centre de Barcelona amb els seus acabats de fusta i un Starbucks.
Racons que també fan especial aquesta ciutat són el Madison, Harbourfrount Center i Dundas Square, llocs on pots trobar més cerveseries. Ja us dic que  tot i ser una ciutat "estèticament normal" té molta vida, està plena de joves i a la nit agafa un aire encantador, divertit i sobretot internacional. 

Però si una cosa m'agrada últimament és que el Warren (pare de la meva família adoptiva canadenca) i jo ens passem molta estona xerrant. Això és culpa d'aquests jardins que tenen darrera les cases! El "backyard" li diuen. Jo, cap allà al vespre, quan els nens ja estan dormint pujo al jardí, m'assec a la taula i amb el portàtil em poso a llegir i a fer una mica de feina. De tant en tant si hi ha un cigarret me'n faig un i si puc una cervesa,tot i que ambdues coses van cares aquí. Qüestió, que el Warren ahir s'hi va apuntar i mira que semblava sec al principi però des que vàrem tenir la xerrada sobre sistemes informàtics no parem de xerrar. Em va portar una cervesa, em va donar un cigarro i paraula rere paraula vaig descobrir que és un apassionat de la política com jo, tot i que la seva passió l'ha portat a odiar els polítics, un punt una mica diferent del meu però molt interessant. Poc a poc em vaig començar a assabentar de com funciona la política aquí a Canadà, els seus problemes amb el Quebec, la seva història, la seva visió sobre Estats Units i finalment les  opinions sobre la legislació en temes informàtics,aquest tema li agradava bastant al Warren. Critiques al sistema econòmic actual, al control de la població i un fort accent en la llibertat personal, herència post-colonial i influència d'Estats Units. Paraula rere paraula i fins les 2 de la matinada xerrant. La Michelle (mare adoptiva) va arribar i ens va fer anar a dormir jaja. 

Això dels jardins darrera la casa està bé, sempre hi ha alguna festa dels veïns o escoltes els veïns dinant fora de casa,els nens corrent amunt i avall. Millor que els pisos impersonals de Barcelona, la veritat.
També tenen bastants parcs al mig de la ciutat on la gent s'hi estira per llegir i els nens aprofiten per banyar-se en una espècie de fonts-piscines que hi ha a cada parc. Així és la vida per aqui.



dissabte, 28 de juliol del 2012

French Canada


A vegades trobar el punt de contacte amb una persona és difícil i segons amb qui és quasi bé impossible. Dels quasi impossibles, el pare de la meva família (made in Toronto) era dels difícils, però divendres passat mentre sopàvem li vaig tocar un tema que li encantava, el funcionament de internet. El Warren és informàtic i és clar, quan va veure les meves carències en matèria tecnològica no va tenir més remeï que fer-me pujar a la sala d'ordinadors que té instal.lada a l'última planta de la casa.
Aquí les cases són cases grans, amb les seves 3 o 4 plantes, el jardinet i la part de davant de la casa, també hi pots afegir el garatge. Aquesta estructura de casa gran amb jardinet queda palesa quan puges a la CN Tower (Torontontero) on veus clarament l'estructura de Toronto. El centre de la ciutat (Downtown) es veu ple de gratacels i edificis grossos que acaben de forma sobtada quan t'allunyes més de 4 carrers del centre, és llavors quan aquests gratacels es transformen en milers i milers de cases que ocupen extensions de terreny immenses, semblen grans extensions de bosc que amaguen dins seu una gran ciutat.

Clar, el problema d'això són les distàncies. Més espai a casa però més temps de recorregut fins el centre de la ciutat. El transport públic no és que sigui cap meravella però és suficient pels que no fan servir el cotxe.
Tornem al fil, la qüestió és que el Warren em va fer pujar al seu petit santuari, va obrir una pissarra blanca i va començar a fer-me una explicació magistral dels punts claus de internet, cosa que si no t'expliquen bé no entens ni les bases. Em va respondre totes les preguntes i encara li va faltar temps per respondre'm alguna però espero fer un segona tanda ben aviat. La veritat és que jo tampoc tenia gaire temps aquella tarda, al vespre em tocava empaquetar la motxilla i anar cap a la parada d'Egliton a agafar un bus amb tot el grup d'anglès cap al Canadà francès.
A les 10:30h de la nit sortia el bus direcció Quebec ciutat, a uns 800km de Toronto, va ser una nit d'aquestes de xerrar al principi amb tothom i conèixer gent (Antoine, l'Ozan, AnneKristin, Orsi, Loïc,Katja,Iran, Lara,Julio...) però poc a poc, després de xerrar, vaig anar decaient fins a adonar-me que no podia dormir del tot... dormir a un autobús sempre m'ha costat però si a més el conductor sembla que vulgui enlairar l'autobús (corria que no vegis, aquí tot és molt pla i recte, les carreters fan goig) i que vulgui batre la "crono" entre Toronto i Quebec, la cosa encara és més difícil. 
Nit de pluja, llamps i parades cada dues hores a algun Tim Hortons o McDonalds que hi hagués pel camí i de bon matí ja érem a Quebec City, una ciutat molt maca i amb una clara influencia europea, tot el dia caminant per allà i a la nit a una discoteca gegant que hi ha allà, una de les millors que he vist darrerament.
L'endemà de tornada cap a Montreal, una ciutat que barreja més l'estil europeu amb l'estil nord-americà. L'hotel era bastant bo, amb sauna, gimnàs i piscina, amb una bona localització al centre de Montreal. Vàrem fer nit a Montreal i dilluns ja tornàvem cap a Toronto passant per Ottawa ( amb visita al Parlament de Canadà obligada) i 1000 Islands, la part nord del mateix llac que arriba a Toronto, amb la peculiaritat que hi ha milers de casetes construïdes a sobre de petites illes privades. Sens dubte un viatge que m'ha servit per aprendre molt de com un Estat com Canadà tracte el tema del Quebec i de les diferencies culturals a dins del mateix país. Res a veure amb el nostre cas.


I dilluns al vespre ja érem a Toronto, a descansar.
Dijous em vaig passar la tarda xerrant amb una noia canadenca que li encanta la política, es diu Shata, i va estar vivint i treballant  a Catalunya però no parla gairebé res d'espanyol ni de català. La qüestió és que mentre fèiem un cafè al Little Nicks a Peter street ens van passar les hores volant, una xerrada interessant i sens dubte una manera extraordinària d'aprendre anglès. 
I ahir divendres cap al Jazz Festival a Woodbine station. Un carrer ple de grups tocant Jazz i ple de gent escoltant i passejant. Un cop observat tot cap a la platja on vàrem fer unes cerveses tranquil·lament amb el soroll de l'aigua de fons, un grup de gent de tot arreu asseguts a la sorra i de fons l'Skyline de Toronto. Impagable. Ahir vàrem quedar perquè marxen les dues alemanyes la Katja i la AnnKristin (AC), les cerveses a la platja van tenir un aire melancòlic però va ser bonic.
No sé si em deixo alguna cosa més... les nits les passo o bé al Madison (una cerveseria, restaurant, pub, discoteca) és un lloc gegant que uneix unes 3 cases per dins i està ple d'estudiants de tot el món, el lloc perfecte per xerrar i aprendre milers de coses de tot arreu. També hem trobat els llocs més emblemàtics de la ciutat per sortir de festa CLVB(Momentos),Manà i molt d'altres que queden per descobrir. Fins aviat!

dimecres, 18 de juliol del 2012

Una mica més enllà


Fa poc va venir a sopar a casa de la "meva família" una noia molt animada que era treballadora social i que havia estat treballant 8 anys a UK. No parava de xerrar i ara que començo a acostumar-me a escoltar l'anglès, ja m'és una mica més fàcil estar a taula i anar seguint el que diuen. Em vaig apuntar a xerrar. La noia havia viatjat per mig món, i després de fer-me les seves particulars recomanacions de països que havia de visitar, em va començar a explicar algunes de les facilitats que tenen els països de la Commonwealth i déu n'hi do quina mà d'avantatges que tenen, això de la Commonwealth està bastant viu. He sentit que tenen els seus propis jocs "olímpics" tot i que no pinten gran cosa. Bé,però xerrant xerrant va sortir el tema de cultura candenca,tema controvertit per aquestes terres.
Com un bon amic em preguntava : Què és la cultura catalana? Bufff...per on comences? Doncs va passar més o menys el mateix a taula aquí però amb una diferència, que teniem fil conductor. Sempre el més divertit d'una cultura diferent a la teva és començar per les bromes que ells mateixos es fan per riure's de la seva cultura i va ser divertit. Algunes bromes que van sortir estaven bé però us en deixo una que em va fer gràcia (tot i que no té gràcia) : "Que has de fer per treure 100 canadencs d'una piscina? - Dir: Si us plau, sortiu de la piscina" i es parteixen. I és que són molt educats per aquí dalt o si més no d'això se'n riuen! També feien broma amb que tot el que tenen canadenc 100% deien que portava a davant "maple" que és aquesta fulla, feta símbol nacional.Que si salsa,pastís,magdalenes i decenes de coses amb gust de "maple". Però la veritat és que és bastant difícil definir un canadenc, hi ha molta multiculturalitat...és una identitat basada més aviat en un projecte comú que tots comparteixien, no en una identitat o llengua.Curiós.

I parlant de cultura, tot xafardejant una web que em va ensenyar un company de la universitat, em vaig trobar una foto que feia conya sobre el Canadà, suposo que qui l'escrivia deuria ser un de d'Estats Units (que sempre s'estan fent gracietes entre ells,suposo que això de ser veïns anima el tema). El títol deia "Reasons to fear Canada" (Raons per tenir por de Canadà) i amb una ullada ja em va fer gràcia, mira que només porto tres setmanes aquí però és un país que es deixa conèixer molt bé. Evidentment suposo que em queda molt per saber ;)

epic fail photos - Engrish Funny: Oh God! They've Been Hiding Right Above Our Noses the Whole Time!

dilluns, 9 de juliol del 2012

Trastos






Torontontario (versió del Torontontero)

Començo a trobar-me com a casa després d'aquesta primera setmana, ja ho tinc tot més o menys a lloc, que si el bitllet mensual pel metro, que si les zones més interessants per veure, línies de bus etc etc. L'acadèmia cada cop va a millor i no paro de conèixer gent de tot arreu. Ara,per exemple, tenim un noi d'Arabia Saudi a classe que em sembla que ens regalarà moltes hores de discussió i xerrades, també tinc un bon grup de brasilenys i algún rus, la qüestió és que sempre hi ha debat sobre alguna cosa i això només fa que animar-te a xerrar més i més en anglès i a millorar.


Aquesta setmana m'he dedicat a donar voltes per la ciutat, dimecres vàrem fer unes copes al Hard Rock Cafè de Toronto que es troba a una de les places més maques d'aquí, Dundas Square.
Després va ser el torn de la zona marítima i de descobrir el difícil que és comprar qualsevol cosa que tingui alcohol a l'estat d'Ontario. Aquí tenen una espècie de botiga del govern,els LCBO, on es ven tot el que tingui alcohol és a dir, que si vols comprar una cervesa o vi has d'anar a buscar la botiga més pròxima...una miqueta pesat tot plegat ja que molts cops no estan al costat de casa, a més a més també es caracteritzen per posar uns preus molt elevats que no es corresponen al mercat i també per fer uns horaris una mica estrafolaris. Curiós el control que tenen de l'alcohol però tot i que sembli que els canadencs són molt civilitzats, algun canadenc m'ha confessat que molta gent fabrica begudes alcohòliques a casa, ara ho entenc tot. Vàrem passar bona part de la nit de divendres escoltant música brasilenya i fent una cervesa (marca Moosehead) a la vora del llac que banya la costa de Toronto , érem amb el Loic, l'Antoine i la Didi (2 suïssos i un francès) la Katja (Alemanya), la Orsi (Hungria) i el Sho (Japó) el meu company de pis.
La nit va estar molt animada i vaig començar a entendre algunes de les coses que em teniem intrigat de Suïssa i  la seva estructura i història.

El cap de setmana tampoc he parat, dissabte barbacoa amb els amics de la Sara (la meva amiga de Barcelona) a Uxbridge, a una hora de Toronto. Paissatges verds, carreteres llargues, cotxes grans i amples tot això acompanyat de moltes xerrades en anglès. La casa on fèiem la barbacoa era una gran quadra (o cavallerissa) i no pas perquè fossin desordenats sinó perquè la noia que anàvem a veure competeix a les Olimpíades amb aquests cavalls, veure tot aquell estil de vida va ser xocant, quin estil de vida més diferent a quasi bé tot el que havia vist fins ara. Aixecar-te a les 7 del matí, començar a entrenar i fer salts amb el cavall, alimentar tots els cavalls, cuida'ls, renta'ls,passa't tot el dia envoltat per la naturalesa més absoluta...

Els canadencs van ser molt macos amb mi, en Buttler no em va parar de portar cerveses durant tota la tarda (aquí veuen molt més que nosaltres, estan bastant acostumats a anar fotent-li canya a la cervesa) i asseguts a fora al costat de la piscina estàvem la Sara ,6 canadencs i jo. Bromes, descans i una gossa (la sophie) que no parava de jugar amb una pobra granoteta que estava mig perduda a la piscina. Després de 6 hores de només sentir aquell munt de paraules en anglès el meu cap estava a punt de fer un pet com un aglà però per sort tocava menjar una mica. Recuperació ràpida i a veure la final de UFC (Ultimate Fighting)



I apa! Tots asseguts a veure lluites, que es veu que els canadencs ho segueixen molt això, i per com cridaven semblava que si que eren bastant apassionats del tema. Qüestió, molt bona gent, molt amables, em van cuidar molt i la Sara m'anava ajudant de tant en tant amb l'anglès, tot plegat molt canadenc;) La part més interessant és que els hi vaig poder preguntar alguna coseta de com veuen el Quebec, tema sempre de debat aquí.
I arribava a les 2 de la matinada de dissabte a casa, ben mirat ja era diumenge,i a les 11 del matí  de diumenge ja tornava a agafar un bus cap a les Niagara Falls. Un espectacle natural però ple d'edificis gegants i casinos a la vora (a la canadenca o a la americana com vulgueu) agafes la barqueta i veus com cau tota aquella aigua, la força que té,ho notes, és espectacular i per superar aquelles impressions tant fortes al migdia una hamburguesa al Wendy's (que juntament amb el Tim Hortons fan la foto típica de menjar ràpid de Canadà). El grup de gent de l'Eurocenters és molt maco i passem molt bones estones junts, així fem més amens els viatges que són llargs.Ffins aviat!



diumenge, 1 de juliol del 2012

Megabus.com!!

Ja sóc a terres americanes. Agafava un avió dijous al matí direcció Lisboa i des d'allà directe cap a Nova York. Vol plàcid i entrada als Estats Units bastant tranquil.la, tot i que aviat podran fer un "book" meu amb totes les fotos que m'han fet i és que mai saps on tenen les càmeres o les pistoles aquests americans. Només sortir vaig confirmar que allò era Estats Units, taxis grossos ben amples, rètols completament diferents dels de casa nostra i gent gran o grossa, com volgueu dir-li. Negres, blancs, coreans, xinesos, jueus etc parlant un anglès americà perfecte i 3 hores d'autobús per arribar a Manhattan.

Només dues hores vaig gaudir de Nova York però la primera impressió va ser espectacular,espero tornar-hi aviat. Vaig refugiar-me d'aquesta gran ciutat a una hamburgueseria, llegint una mica i esperant que no arribés mai el moment de sortir d'aquella zona d'aire condicionat que em banyava completament, a fora feia molta calor,rondaven els 40 graus i mira que era ben bé el vespre.

Un cop l'hamburguesa estava mig païda vaig moure'm (jo i les meves maletes) cap a 41st on havia d'agafar el bus cap a Toronto. Les cues que fas a qualsevol lloc generen petites situacions d'incomoditat que et porten a xerrar i això és el que més o menys em va passar a mi. Fent la cua tenia a davant meu una noia que semblava bastant americana i no parava de xerrar per telèfon,vaig poder enganxar algunes coses que deia i un cop va acabar ens vàrem posar a xerrar i sense voler, quasi bé van passar les 6 hores de bus.Primer parlant de Nova York i del que feia a la vida i al final vàrem acabar parlant de religió i creences-perquè els nord-americans són tant creients?- anava donant-me respostes a dubtes que tenia i jo intentava resoldre els seus.Petons per la Emilee;)

Després d'una bona pluja acompanyada del pertinent temperi i d'un bon munt de llamps ja començavem a veure la primera ciutat més o menys decent, Buffalo. Allà va marxar la meva companya de viatge que espero tornar a veure aviat per Nova York, i el megabus va seguir fins a Toronto, a les 9 del matí baixava la maleta del bus i 5 minuts després les seves rodetes ja entraven a un Tim Hortons de Toronto (una espècie de cafè+ Mcdonalds molt famós per aquí). Mentre prenia el meu primer cafè canadenc no podia obviar la mega bandera que tenia davant dels meus morros, es podia dir que estava rodejat de banderes de Canadà, sort que no podia girar el cap com la nena de l'exorcista perquè segur que hagués trobat 5 banderes més jjeje.

Edificis gegants,una avinguda gegant, tot gran, les torres Mapfre són dues puces al seu costat,gegant, tot gegant. Vaig agafar el metro i cap a la direcció de la que serà la meva casa els properes dos mesos.


Arribar va ser relativament fàcil, m'esperava una caseta típica americana, amb els seus porxos,els seus jardinets, el pati del darrere i una família molt maca i moderna i així va ser. També em vaig trobar un company de pis! Un japonès que estarà aquí un mes i ja hem començat a xerrar i a fer cerveses al pati. A més dir-vos que a la familia són molt joves i ahir ja van portar uns amics seus a fer una barbacoa i ens hi vàrem apuntar... es pot dir que ahir vaig fer el primer sprint mental en anglès!! Comença l'aprenentatge.
Per tant,cap queixa de la família, ni dels nens ni del gos ni del japonès;)
Si passem a la meva habitació només dir que és la ostia, ample, amb una pantalla plana gegant,un bon llit i wifi, no necessito gran cosa més.

I per acabar aquest ritme frenètic dels primers dies el segon dia me l'he passat caminant, caminant tant com he pogut per conèixer la ciutat i el tercer dia he tingut una guia d'or, la Sara, que és de Barcelona i té el novio a Canadà. Avui, dia 1 de juliol, és el dia nacional de Canadà i és típic anar a veure els Blue Jays, un equip de Baseball i la Sara i els seus amics m'hi han portat, el meu primer cop a un estadi de baseball, nous conceptes, nous esports, nova gent i més i més anglès.Au revoir!


dimarts, 26 de juny del 2012

MONEDES


L'altre dia llegint una petita introducció a la macroeconomia, el llibre explicava com de revolucionaria va ser l'entrada de la moneda a les nostres vides.

Abans era difícil la cosa. Situem-nos a l'any de la picor,suposem que ets arquitecte i vols una cabra (i no hi ha monedes pel mig) no tinc més remeï que fer un intercanvi. Jo et construeixo una granja i a canvi tu em dones la cabreta. Problema d'això, que potser qui ven la cabra no vol una granja nova i llavors ja l'hem espifiada. 
L'arquitecte vol la cabra i el pastor vol "vendre-la" però no poden, no tenen res per intercanviar.
Però tot d'una apareix la moneda.Tothom sap el què val i tot es pot convertir a monedes, meravellós! No hi haurà cap intercanvi que no es pugui fer, ja podràs comprar la cabra encara que l'altre no vulgui una granja. Li donaràs unes monedes i tots contents.Una bona manera d'optimitzar el sistema de per si, la moneda crea riquesa pel sol fet d'existir.

Però retornant a les bases de les monedes anem a jugar una mica. Uns experimentadors van ensenyar a uns micos caputxins a entendre el valor de les monedes. Els tenien tancats a unes gàbies i després de mesos d'ensinistrament per part de veterinaris i biòlegs van començar a entendre la qüestió. 
Els investigadors els donaven monedes i cada cop que els micos tenien gana posaven la moneda a una safata, tot seguit se'ls hi donava una peça de menjar. Poc a poc van anar aprenent que si posaven dues monedes se'ls hi donaven dues peces de fruita i així successivament. 


Però el que solia passar cada dia va deixar de passar de sobte, un dia hi havia tot de monedes escampades per la gàbia, amb els 12 micos donant voltes per dins. Una disbauxa monumental. Aquell dia els micos havien descobert que les monedes no només podien comprar fruita sinó que també poden comprar voluntats.

Quin era aquest descobriment que els tenia tant animats!? 
Doncs que si tu eres un mico viril i enganxaves a una senyoreta mico amb molta gana doncs aquí hi havia un intercanvi per fer molt evident. 
Els investigadors van veure com a un racó de la gàbia un mico li donava una moneda a la senyoreta, el mico se la tirava i tot seguit la senyoreta mico anava amb la moneda cap a la safata, la deixava allà i apa! A menjar fruita fresqueta. 
El primer que van fer amb les monedes va ser donar la benvinguda a la prostitució...suposo que això deixa ben clar perquè diuen que és l'ofici més antic de món i suposo que per això també és un dels temes més difícils de tractar en la política.Entretingut.