CERVESA FRESCA

La ciutat de Toronto és normal, no és cap meravella. Les ciutats de Canadà (i pel que m'han dit d'Amèrica del Nord) en general no són cap meravella estèticament parlant, excepte les ciutats amb més influència europea com Quebec City. La veritat és que la bellesa arquitectònica europea és difícil d'igualar. Grans edificis al mig de la ciutat i després carrers amples amb cases i botigues baixes. Però que Toronto no sigui bonica estèticament no la fa una ciutat ni avorrida ni trista. 

D'aquí m'encanten els racons que pots anar trobant per la ciutat, fa dues setmanes vaig descobrir el Little Nick's, una cafeteria que serveix "Cortados" i que a més a més té un ambient "retro" amb jazz de fons. Immillorable.  També vaig descobrint les Dark House Coffe, són cafeteries bastants grans que es trobarien entre una cafeteria típica del centre de Barcelona amb els seus acabats de fusta i un Starbucks.

Racons que també fan especial aquesta ciutat són el Madison, Harbourfrount Center i Dundas Square, llocs on pots trobar més cerveseries. Ja us dic que  tot i ser una ciutat "estèticament normal" té molta vida, està plena de joves i a la nit agafa un aire encantador, divertit i sobretot internacional. 

Però si una cosa m'agrada últimament és que el Warren (pare de la meva família adoptiva canadenca) i jo ens passem molta estona xerrant. Això és culpa d'aquests jardins que tenen darrera les cases! El "backyard" li diuen. Jo, cap allà al vespre, quan els nens ja estan dormint pujo al jardí, m'assec a la taula i amb el portàtil em poso a llegir i a fer una mica de feina. De tant en tant si hi ha un cigarret me'n faig un i si puc una cervesa,tot i que ambdues coses van cares aquí. Qüestió, que el Warren ahir s'hi va apuntar i mira que semblava sec al principi però des que vàrem tenir la xerrada sobre sistemes informàtics no parem de xerrar. Em va portar una cervesa, em va donar un cigarro i paraula rere paraula vaig descobrir que és un apassionat de la política com jo, tot i que la seva passió l'ha portat a odiar els polítics, un punt una mica diferent del meu però molt interessant. Poc a poc em vaig començar a assabentar de com funciona la política aquí a Canadà, els seus problemes amb el Quebec, la seva història, la seva visió sobre Estats Units i finalment les  opinions sobre la legislació en temes informàtics,aquest tema li agradava bastant al Warren. Critiques al sistema econòmic actual, al control de la població i un fort accent en la llibertat personal, herència post-colonial i influència d'Estats Units. Paraula rere paraula i fins les 2 de la matinada xerrant. La Michelle (mare adoptiva) va arribar i ens va fer anar a dormir jaja. 

Això dels jardins darrera la casa està bé, sempre hi ha alguna festa dels veïns o escoltes els veïns dinant fora de casa,els nens corrent amunt i avall. Millor que els pisos impersonals de Barcelona, la veritat.

També tenen bastants parcs al mig de la ciutat on la gent s'hi estira per llegir i els nens aprofiten per banyar-se en una espècie de fonts-piscines que hi ha a cada parc. Així és la vida per aqui.

French Canada

A vegades trobar el punt de contacte amb una persona és difícil i segons amb qui és quasi bé impossible. Dels quasi impossibles, el pare de la meva família (made in Toronto) era dels difícils, però divendres passat mentre sopàvem li vaig tocar un tema que li encantava, el funcionament de internet. El Warren és informàtic i és clar, quan va veure les meves carències en matèria tecnològica no va tenir més remeï que fer-me pujar a la sala d'ordinadors que té instal.lada a l'última planta de la casa.

Aquí les cases són cases grans, amb les seves 3 o 4 plantes, el jardinet i la part de davant de la casa, també hi pots afegir el garatge. Aquesta estructura de casa gran amb jardinet queda palesa quan puges a la CN Tower (Torontontero) on veus clarament l'estructura de Toronto. El centre de la ciutat (Downtown) es veu ple de gratacels i edificis grossos que acaben de forma sobtada quan t'allunyes més de 4 carrers del centre, és llavors quan aquests gratacels es transformen en milers i milers de cases que ocupen extensions de terreny immenses, semblen grans extensions de bosc que amaguen dins seu una gran ciutat.

Clar, el problema d'això són les distàncies. Més espai a casa però més temps de recorregut fins el centre de la ciutat. El transport públic no és que sigui cap meravella però és suficient pels que no fan servir el cotxe.
Tornem al fil, la qüestió és que el Warren em va fer pujar al seu petit santuari, va obrir una pissarra blanca i va començar a fer-me una explicació magistral dels punts claus de internet, cosa que si no t'expliquen bé no entens ni les bases. Em va respondre totes les preguntes i encara li va faltar temps per respondre'm alguna però espero fer un segona tanda ben aviat. La veritat és que jo tampoc tenia gaire temps aquella tarda, al vespre em tocava empaquetar la motxilla i anar cap a la parada d'Egliton a agafar un bus amb tot el grup d'anglès cap al Canadà francès.
A les 10:30h de la nit sortia el bus direcció Quebec ciutat, a uns 800km de Toronto, va ser una nit d'aquestes de xerrar al principi amb tothom i conèixer gent (Antoine, l'Ozan, AnneKristin, Orsi, Loïc,Katja,Iran, Lara,Julio...) però poc a poc, després de xerrar, vaig anar decaient fins a adonar-me que no podia dormir del tot... dormir a un autobús sempre m'ha costat però si a més el conductor sembla que vulgui enlairar l'autobús (corria que no vegis, aquí tot és molt pla i recte, les carreters fan goig) i que vulgui batre la "crono" entre Toronto i Quebec, la cosa encara és més difícil. 
Nit de pluja, llamps i parades cada dues hores a algun Tim Hortons o McDonalds que hi hagués pel camí i de bon matí ja érem a Quebec City, una ciutat molt maca i amb una clara influencia europea, tot el dia caminant per allà i a la nit a una discoteca gegant que hi ha allà, una de les millors que he vist darrerament.
L'endemà de tornada cap a Montreal, una ciutat que barreja més l'estil europeu amb l'estil nord-americà. L'hotel era bastant bo, amb sauna, gimnàs i piscina, amb una bona localització al centre de Montreal. Vàrem fer nit a Montreal i dilluns ja tornàvem cap a Toronto passant per Ottawa ( amb visita al Parlament de Canadà obligada) i 1000 Islands, la part nord del mateix llac que arriba a Toronto, amb la peculiaritat que hi ha milers de casetes construïdes a sobre de petites illes privades. Sens dubte un viatge que m'ha servit per aprendre molt de com un Estat com Canadà tracte el tema del Quebec i de les diferencies culturals a dins del mateix país. Res a veure amb el nostre cas.

I dilluns al vespre ja érem a Toronto, a descansar.
Dijous em vaig passar la tarda xerrant amb una noia canadenca que li encanta la política, es diu Shata, i va estar vivint i treballant  a Catalunya però no parla gairebé res d'espanyol ni de català. La qüestió és que mentre fèiem un cafè al Little Nicks a Peter street ens van passar les hores volant, una xerrada interessant i sens dubte una manera extraordinària d'aprendre anglès. 
I ahir divendres cap al Jazz Festival a Woodbine station. Un carrer ple de grups tocant Jazz i ple de gent escoltant i passejant. Un cop observat tot cap a la platja on vàrem fer unes cerveses tranquil·lament amb el soroll de l'aigua de fons, un grup de gent de tot arreu asseguts a la sorra i de fons l'Skyline de Toronto. Impagable. Ahir vàrem quedar perquè marxen les dues alemanyes la Katja i la AnnKristin (AC), les cerveses a la platja van tenir un aire melancòlic però va ser bonic.
No sé si em deixo alguna cosa més... les nits les passo o bé al Madison (una cerveseria, restaurant, pub, discoteca) és un lloc gegant que uneix unes 3 cases per dins i està ple d'estudiants de tot el món, el lloc perfecte per xerrar i aprendre milers de coses de tot arreu. També hem trobat els llocs més emblemàtics de la ciutat per sortir de festa CLVB(Momentos),Manà i molt d'altres que queden per descobrir. Fins aviat!

Una mica més enllà

Fa poc va venir a sopar a casa de la "meva família" una noia molt animada que era treballadora social i que havia estat treballant 8 anys a UK. No parava de xerrar i ara que començo a acostumar-me a escoltar l'anglès, ja m'és una mica més fàcil estar a taula i anar seguint el que diuen. Em vaig apuntar a xerrar. La noia havia viatjat per mig món, i després de fer-me les seves particulars recomanacions de països que havia de visitar, em va començar a explicar algunes de les facilitats que tenen els països de la Commonwealth i déu n'hi do quina mà d'avantatges que tenen, això de la Commonwealth està bastant viu. He sentit que tenen els seus propis jocs "olímpics" tot i que no pinten gran cosa. Bé,però xerrant xerrant va sortir el tema de cultura candenca,tema controvertit per aquestes terres.
Com un bon amic em preguntava : Què és la cultura catalana? Bufff...per on comences? Doncs va passar més o menys el mateix a taula aquí però amb una diferència, que teniem fil conductor. Sempre el més divertit d'una cultura diferent a la teva és començar per les bromes que ells mateixos es fan per riure's de la seva cultura i va ser divertit. Algunes bromes que van sortir estaven bé però us en deixo una que em va fer gràcia (tot i que no té gràcia) : "Que has de fer per treure 100 canadencs d'una piscina? - Dir: Si us plau, sortiu de la piscina" i es parteixen. I és que són molt educats per aquí dalt o si més no d'això se'n riuen! També feien broma amb que tot el que tenen canadenc 100% deien que portava a davant "maple" que és aquesta fulla, feta símbol nacional.Que si salsa,pastís,magdalenes i decenes de coses amb gust de "maple". Però la veritat és que és bastant difícil definir un canadenc, hi ha molta multiculturalitat...és una identitat basada més aviat en un projecte comú que tots comparteixien, no en una identitat o llengua.Curiós.

I parlant de cultura, tot xafardejant una web que em va ensenyar un company de la universitat, em vaig trobar una foto que feia conya sobre el Canadà, suposo que qui l'escrivia deuria ser un de d'Estats Units (que sempre s'estan fent gracietes entre ells,suposo que això de ser veïns anima el tema). El títol deia "Reasons to fear Canada" (Raons per tenir por de Canadà) i amb una ullada ja em va fer gràcia, mira que només porto tres setmanes aquí però és un país que es deixa conèixer molt bé. Evidentment suposo que em queda molt per saber ;)

Trastos

Torontontario (versió del Torontontero)

Començo a trobar-me com a casa després d'aquesta primera setmana, ja ho tinc tot més o menys a lloc, que si el bitllet mensual pel metro, que si les zones més interessants per veure, línies de bus etc etc. L'acadèmia cada cop va a millor i no paro de conèixer gent de tot arreu. Ara,per exemple, tenim un noi d'Arabia Saudi a classe que em sembla que ens regalarà moltes hores de discussió i xerrades, també tinc un bon grup de brasilenys i algún rus, la qüestió és que sempre hi ha debat sobre alguna cosa i això només fa que animar-te a xerrar més i més en anglès i a millorar.


Aquesta setmana m'he dedicat a donar voltes per la ciutat, dimecres vàrem fer unes copes al Hard Rock Cafè de Toronto que es troba a una de les places més maques d'aquí, Dundas Square.

Després va ser el torn de la zona marítima i de descobrir el difícil que és comprar qualsevol cosa que tingui alcohol a l'estat d'Ontario. Aquí tenen una espècie de botiga del govern,els LCBO, on es ven tot el que tingui alcohol és a dir, que si vols comprar una cervesa o vi has d'anar a buscar la botiga més pròxima...una miqueta pesat tot plegat ja que molts cops no estan al costat de casa, a més a més també es caracteritzen per posar uns preus molt elevats que no es corresponen al mercat i també per fer uns horaris una mica estrafolaris. Curiós el control que tenen de l'alcohol però tot i que sembli que els canadencs són molt civilitzats, algun canadenc m'ha confessat que molta gent fabrica begudes alcohòliques a casa, ara ho entenc tot. Vàrem passar bona part de la nit de divendres escoltant música brasilenya i fent una cervesa (marca Moosehead) a la vora del llac que banya la costa de Toronto , érem amb el Loic, l'Antoine i la Didi (2 suïssos i un francès) la Katja (Alemanya), la Orsi (Hungria) i el Sho (Japó) el meu company de pis.

La nit va estar molt animada i vaig començar a entendre algunes de les coses que em teniem intrigat de Suïssa i  la seva estructura i història.

El cap de setmana tampoc he parat, dissabte barbacoa amb els amics de la Sara (la meva amiga de Barcelona) a Uxbridge, a una hora de Toronto. Paissatges verds, carreteres llargues, cotxes grans i amples tot això acompanyat de moltes xerrades en anglès. La casa on fèiem la barbacoa era una gran quadra (o cavallerissa) i no pas perquè fossin desordenats sinó perquè la noia que anàvem a veure competeix a les Olimpíades amb aquests cavalls, veure tot aquell estil de vida va ser xocant, quin estil de vida més diferent a quasi bé tot el que havia vist fins ara. Aixecar-te a les 7 del matí, començar a entrenar i fer salts amb el cavall, alimentar tots els cavalls, cuida'ls, renta'ls,passa't tot el dia envoltat per la naturalesa més absoluta...

Els canadencs van ser molt macos amb mi, en Buttler no em va parar de portar cerveses durant tota la tarda (aquí veuen molt més que nosaltres, estan bastant acostumats a anar fotent-li canya a la cervesa) i asseguts a fora al costat de la piscina estàvem la Sara ,6 canadencs i jo. Bromes, descans i una gossa (la sophie) que no parava de jugar amb una pobra granoteta que estava mig perduda a la piscina. Després de 6 hores de només sentir aquell munt de paraules en anglès el meu cap estava a punt de fer un pet com un aglà però per sort tocava menjar una mica. Recuperació ràpida i a veure la final de UFC (Ultimate Fighting)

I apa! Tots asseguts a veure lluites, que es veu que els canadencs ho segueixen molt això, i per com cridaven semblava que si que eren bastant apassionats del tema. Qüestió, molt bona gent, molt amables, em van cuidar molt i la Sara m'anava ajudant de tant en tant amb l'anglès, tot plegat molt canadenc;) La part més interessant és que els hi vaig poder preguntar alguna coseta de com veuen el Quebec, tema sempre de debat aquí.

I arribava a les 2 de la matinada de dissabte a casa, ben mirat ja era diumenge,i a les 11 del matí  de diumenge ja tornava a agafar un bus cap a les Niagara Falls. Un espectacle natural però ple d'edificis gegants i casinos a la vora (a la canadenca o a la americana com vulgueu) agafes la barqueta i veus com cau tota aquella aigua, la força que té,ho notes, és espectacular i per superar aquelles impressions tant fortes al migdia una hamburguesa al Wendy's (que juntament amb el Tim Hortons fan la foto típica de menjar ràpid de Canadà). El grup de gent de l'Eurocenters és molt maco i passem molt bones estones junts, així fem més amens els viatges que són llargs.Ffins aviat!

Megabus.com!!

Ja sóc a terres americanes. Agafava un avió dijous al matí direcció Lisboa i des d'allà directe cap a Nova York. Vol plàcid i entrada als Estats Units bastant tranquil.la, tot i que aviat podran fer un "book" meu amb totes les fotos que m'han fet i és que mai saps on tenen les càmeres o les pistoles aquests americans. Només sortir vaig confirmar que allò era Estats Units, taxis grossos ben amples, rètols completament diferents dels de casa nostra i gent gran o grossa, com volgueu dir-li. Negres, blancs, coreans, xinesos, jueus etc parlant un anglès americà perfecte i 3 hores d'autobús per arribar a Manhattan.

Només dues hores vaig gaudir de Nova York però la primera impressió va ser espectacular,espero tornar-hi aviat. Vaig refugiar-me d'aquesta gran ciutat a una hamburgueseria, llegint una mica i esperant que no arribés mai el moment de sortir d'aquella zona d'aire condicionat que em banyava completament, a fora feia molta calor,rondaven els 40 graus i mira que era ben bé el vespre.

Un cop l'hamburguesa estava mig païda vaig moure'm (jo i les meves maletes) cap a 41st on havia d'agafar el bus cap a Toronto. Les cues que fas a qualsevol lloc generen petites situacions d'incomoditat que et porten a xerrar i això és el que més o menys em va passar a mi. Fent la cua tenia a davant meu una noia que semblava bastant americana i no parava de xerrar per telèfon,vaig poder enganxar algunes coses que deia i un cop va acabar ens vàrem posar a xerrar i sense voler, quasi bé van passar les 6 hores de bus.Primer parlant de Nova York i del que feia a la vida i al final vàrem acabar parlant de religió i creences-perquè els nord-americans són tant creients?- anava donant-me respostes a dubtes que tenia i jo intentava resoldre els seus.Petons per la Emilee;)

Després d'una bona pluja acompanyada del pertinent temperi i d'un bon munt de llamps ja començavem a veure la primera ciutat més o menys decent, Buffalo. Allà va marxar la meva companya de viatge que espero tornar a veure aviat per Nova York, i el megabus va seguir fins a Toronto, a les 9 del matí baixava la maleta del bus i 5 minuts després les seves rodetes ja entraven a un Tim Hortons de Toronto (una espècie de cafè+ Mcdonalds molt famós per aquí). Mentre prenia el meu primer cafè canadenc no podia obviar la mega bandera que tenia davant dels meus morros, es podia dir que estava rodejat de banderes de Canadà, sort que no podia girar el cap com la nena de l'exorcista perquè segur que hagués trobat 5 banderes més jjeje.

Edificis gegants,una avinguda gegant, tot gran, les torres Mapfre són dues puces al seu costat,gegant, tot gegant. Vaig agafar el metro i cap a la direcció de la que serà la meva casa els properes dos mesos.


Arribar va ser relativament fàcil, m'esperava una caseta típica americana, amb els seus porxos,els seus jardinets, el pati del darrere i una família molt maca i moderna i així va ser. També em vaig trobar un company de pis! Un japonès que estarà aquí un mes i ja hem començat a xerrar i a fer cerveses al pati. A més dir-vos que a la familia són molt joves i ahir ja van portar uns amics seus a fer una barbacoa i ens hi vàrem apuntar... es pot dir que ahir vaig fer el primer sprint mental en anglès!! Comença l'aprenentatge.
Per tant,cap queixa de la família, ni dels nens ni del gos ni del japonès;)
Si passem a la meva habitació només dir que és la ostia, ample, amb una pantalla plana gegant,un bon llit i wifi, no necessito gran cosa més.

I per acabar aquest ritme frenètic dels primers dies el segon dia me l'he passat caminant, caminant tant com he pogut per conèixer la ciutat i el tercer dia he tingut una guia d'or, la Sara, que és de Barcelona i té el novio a Canadà. Avui, dia 1 de juliol, és el dia nacional de Canadà i és típic anar a veure els Blue Jays, un equip de Baseball i la Sara i els seus amics m'hi han portat, el meu primer cop a un estadi de baseball, nous conceptes, nous esports, nova gent i més i més anglès.Au revoir!