dimarts, 25 de març de 2014

Garden Routes

I aquest darrer cap de setmana el viatge més llarg fins a Port Elizabeth. Si la resta de viatges havien estat excel.lents pels paisatges aquest no va ser menys. Però el que ha fet d'aquest darrer viatge un viatge especial ha estat la companyia. El Bruno, el Pedro, Jacob, Santiago i jo, érem l'equip. Feia temps que no reia tant i gaudia tant amb persones que conec de fa tant poc temps. 

El viatge era llarg, al voltant de set hores conduint però el lloc era preciós. Verd com els Pirineus catalans, turístic com la Costa Brava i ple d'animals de tot tipus. L'allotjament era un típic backpackers però al mig del bosc i amb un estil hippie extrem. Cavalls rondant pel mig de les cabanes on dormiem, galls, gossos, gats... però la veritat era encantador. El menjador era a l'aire lliure, amb focs a terra per tot arreu i ben ple de gent.
No ens feia falta sortir de l'hostal per estar de festa, l'hostal era festa, era conèixer gent, era com estar a casa teva. 
Vam fer safaris, bungee jumping, canopy, visites a parcs naturals i diumenge... Barça Madrid. Un partit espectacular i del que van gaudir molts sudafricans, el bar era ple a Plettenberg Bay.

Sutherland

El següent cap de setmana va ser també mogut. El divendres vaig visitar amb la Sasha (una noia de Eurocenters) Kirstenbosch, un jardí botànic a la cara nord de Table Mountain. .Milers de plantes de tot el món i jardins espectaculars i per acabar el matí un bon dinar a Waterfront a una cadena de restaurants anomenada Ocean's Basket.
També vam aprofitar per visitar Table Mountain, que evidentment és espectacular i és la muntanya insígnia del país i de la ciutat. La pujada es sol fer amb una espècie de telefèric i des de dalt la muntanya pots visitar el parc natural que s'amaga darrera la gran paret vertical que es veu des de la ciutat. Vam aprofitar per caminar tot el possible, veure la posta de sol i després gaudir de com les llums de la ciutat s'encenien poc a poc.

I dissabte ja fèiem camí cap a Sutherland, a cinc hores cap a l'interior del país (amb la Magui, el Santiago, la Roci, Bruno i jo). Si l'anterior cap de setmana veiem la costa i els parcs naturals de l'oest aquest cop anàvem simplement darrera d'aquestes muntanyes i cap al mig del no res. Cap a les dues de la tarda ja érem a Blesfontein Guest Farm (una recomanació del Luka), una granja que a primera vista era al mig d'un desert.

Però un cop allà vam agafar el jeep de la parella que portava la granja i vam començar a conduir a través d'aquell desert fins el lloc més increïble que he vist mai. Un penya-segat des d'on quedava als teus peus més de 300km de parc natural (Takwa National Park). Unes cerveses davant d'aquella meravella i una post de sol que recordaré molts anys. Després retorn a la granja i a aprendre sobre les estrelles i els planetes. El granger era una apassionat de l'univers i vam passar dues hores davant d'un telescopi anar mirant les diverses estrelles i galàxies que l'home ens explicava amb devoció. Sutherland és un dels millors llocs del món per a l'observació dels astres.

I quan tot havia acabat a sopar fent una barbacoa amb carn de la granja, deliciós. L'endemà al matí a muntar a cavall ben d'hora i després a gaudir d'un esmorzar de pagès. La tarda va ser per tornar a agafar el tot- terreny  i conduir per dins la granja (que era gegant, 1h per travessar-la) i intentar veure Blac Beasts, Blue Blodivier, Zebres, Springboks, i molts altres animals. Com sempre, s'ha de conduir hores i hores per trobar un lloc com aquest, però quan el trobes no l'oblides.


Cedeberg

Cada dia sembla més bonic aquest país. Ho té tot, literalment parlant, aquests darrers dies hem fet un munt de viatges i hem entès perquè molta gent torna a Sudàfrica.

El primer de tots va ser un cap de setmana cap a la costa oest, pujant per Velddrif, passant pel West National Park i acabant a Clanwilliam. Des d'allà vam visitar Cedeberg Park, un altre parc nacional. El més xocant d'aquests viatges és la manera com canvia el paisatge, des de dunes davant la costa, passant per les grans planes de l'interior (seques com una mala cosa i plenes d'arbusts) fins a les muntanyes de Cedeberg park. Unes muntanyes seques, sense un sol arbre però espectaculars. Semblaven foradades pel vent i trencades per terratrèmols, mai havia vist una cosa semblant. Les carreteres eren la única brúixola que teniem, semblaven unes línies rectes impertorbables on era massa fàcil avorrir-se conduint però també espectaculars per la seva longitud.

Per sort de tant en tant trobàvem algun racó per parar i esmorzar o fer un cafè i la veritat és que la companyia feia el viatge encara més interessant (Abdul, Yummi, Santiago, Bruno Coritiba, Hussein, Lisa i l'Alexandre). Després de perdre'ns una mica i de conduir moltes hores només puc dir que ha estat un dels viatges més bonics que he fet, els paisatges no es podien ni fotografiar ni escriure, s'havien de veure amb els propis ulls.

A la tornada teniem "barbacoa" a la residència d'estudiants on sempre és interessant parlar amb molts dels professors de l'acadèmia que són nadius d'aquí i t'ajuden a tenir una visió més real de Sudàfrica.



dilluns, 3 de març de 2014

Barry's accommodation

He acabat la setmana visitant District six museum, un museu creat per recordar les famílies que van ser desallotjades d'aquest districte per enviar-les als suburbis. Principalment eren families de negres africanes, , unes 60.000, que van ser expulsades durant 20 anys de la zona. Plaques on podies veure que aquest banc és només per blancs, aquest W.C és només per "coloured" (seria un entremig de blanc i negre), aquesta zona és només per negres...etc. Impacta el nivell al que poden arribar les coses quan s'instaura un sistema pervers per a milions de persones.

Dissabte un altre cop cotxe llogat i fins a Cape Agulhas, el lloc on es troben l'oceà Índic i Atlàntic. Foto de rigor i viatge de tornada per les carreteres de la costa. Un recorregut espectacular, amb petites sorpreses com De Kelders, un poble petit però amb unes vistes que recordaré sempre més. Stanford, Hermanus, Betty's Bay i Gordon's Bay, on vam parar per veure la posta de sol. Els acompanyants eren la Roci (Brasil), Santiago (Colómbia), Kim (México).


Diumenge amb el mateix Hyundai i10, i cap a Worcester, Robertson, Ashton, Montagu, el que s'anomena les Wine Routes. Parada obligada a " Le Loveren" on vam poder tastar diversos vins i dinar al mig d'uns jardins encantadors. Tot seguit vam continuar cap avall, Bonnieville i després cap a Witsand on el Gps, l'indicador de gasolina i el dia ens van jugar una mala passada amb final feliç. Tres línies de gasolina al dipòsit donen per molt si portes el teu cotxe i saps a quin ritme desapareixen. El nostre cotxe tenia esperit de traïdor  i quan quedaven 3 línies va baixar ràpidament a dos i després a una. El pànic s'apoderava del cotxe quan vàrem arribar a Witsand i les dues gasolineres que indicava el gps eren tancades (diumenge tarda tanca tot, fins i tot gasolineres). Vam trucar a diverses cases i finalment un exmilitar que portava una "Guest House" ens va acollir. Vam intentar xuclar benzina del seu BMW amb la mala sort de topar amb el sistema de seguretat del vehicle que no deixava extreure res. Després de pensar una estona que podíem fer, va fer unes trucades pel poble i ens va recomanar visitar un hotel proper. Allà un miracle (que vam pagar una mica car) va succeir. Un home va aparèixer amb una garrafa de 20 litres de benzina, mai m'havia alegrat tant de veure una garrafa tant gran i que no fos d'aigua.

(Nadine's picture)

Per sort després va tocar riure i gaudir del final feliç del nostre viatge de diumenge. :)





Grup Yorum

A la policia se l'ha de pagar bé, sinó s'aprofiten dels turistes. Fa uns dies estavem tranquil.lament asseguts  a la gespa d'un parc de la ciutat i uns polis, explicant mil històries i dient que havíem comès tal infracció i tal altra, volien diners per uns "cold drinks"... un cas.

A la tarda vam comentar el cas amb el Bandar, un treballador d'eurocenters que es palestí i porta aquí uns quants anys i sap com funciona aquesta ciutat. Aquest noi ens sol portar amics seus per la residència, els últims eren palestins i d'Aràbia Saudita. No t'adones de les diferències fins que et trobes gent d'altres països, el noi d'Aràbia Saudita no parava de parlar dels diferents tipus de sorra del seu país com si parles de diferents animals (sorra vermella, groga, marró, densa). Per mi la sorra és només sorra, per ell la sorra era la història del seu país. El color de la sorra indicava el desert d'on venia, els dies que duraria la tempesta, la intensitat de la tempesta... mai havia imaginat que hi havia tants matisos en un gra de sorra.
I després de les xerrades amb amics seus el Bandar ens sol portar a veure les discoteques de les vores de la ciutat. L'altra dia va agafar el cotxe i ens va fer una petita ruta des de Camp's Bay fins a la Cubana.

Aquesta setmana també ha estat una setmana per conèixer a fons la cultura turca i els musulmans. A la residència s'ha ajuntat un grupet de turcs, que tot i que no parlen gaire bé, se'ls entén. I amb un anglès limitat m'han explicat moltes coses, el paper de la dóna pels musulmans, el nombre de pregàries per dia, qué és ser un bon musulmà i un mal musulmà, com ha de ser la relació entre home i dóna etc. Per exemple, un home pot donar la mà a una dona però teòricament no pot donar-li petons a la boca fins que estan casats. Evidentment, ni petons a la boca ni res més, tot això és Haram!!! Tal i com la Diba m'explica (noia turca). La resta del grup són el Hassan (Kurd), Diba (kurd) , Saadet (kahramanmaras), Aysu (kahramanmaras).
La Saadet i la Aysu em van ensenyar a ballar musica turca, ara m'he tornat addicte a aquesta música relaxant i exòtica que et trasllada a un lloc llunyà sense voler-ho. Es balla sense riure gaire, fent petar els dits i donant-se cops al colze, així sembles un autèntic turc. La dóna en canvi ha de riure molt i pot fer més moviments, no em va costar gaire aprendre els pasos elementals amb aquestes dues bones professores.

Sobre la noia musulmana també he après que no se'ls pot veure el cabell, ni el canell, ni els peus. No cal ni parlar del escot, tot ben tapadet. La dinàmica social d'aquests grups és bastant curiosa i notes el canvi quan van tots en grup o quan són només 1 o 2. Taboos, normes no escrites, el valor de les promeses... i per acabar la setmana turca no hi havia millor manera que veure el partit Chelsea-Galatasaray a un bar Kurd.






dimecres, 19 de febrer de 2014

Cape of Good Hope

Dissabte nit tocava acomiada'ns d'uns brasilers i vam tenir festa fins tard a un dels edificis més alts de la ciutat. Era a la planta 31st amb unes vistes espectaculars però no vam mirar gaire per la finestra, va ser un gaudir absolut de bona música.

L'endemà vaig fer la primera excursió llarga per la zona. Un cotxe llogat, gps i carretera cap a la península que acaba amb el famós Cap de la Bona Esperança. Una petita península plena de poblets de costa, restaurants a la vora del mar, surfers i animals estranys.


Aquest ens el vam trobar pel camí i semblava gaudir del surf com un humà més. No se'ls pot donar menjar perquè deixen de ser simpàtics i comencen a perseguir i a obrir motxilles per agafa'n més.
El Cap de Bona Esperança és espectacular i amb unes ventades que sembla que el mar se't vulgui emportar, fins i tot pots imaginar els vaixells de fa centenars d'anys que se les veien venir per passar de l'Atlàntic a L'Indic  acariciant el "Cape of Good Hope".


I a la tornada vam passar per Simon's Town, coneguda per les típiques casetes de colors a la platja i els pingüins (cuidant les cries a primera línia de mar).
I per posar el punt i final a l'excursió una visita a Groot Constantia, unes bodegues de vi on vaig aprofitar la companyia de dos enamorats del vi (Desio i Nuncio) perquè m'expliquessin les olors, gustos, matisos i vellesa dels vins. 

A la nit els Koreans van preparar un sopar a les afores de la ciutat a un restaurant 100%  coreà. Allà va ser divertit parlar amb el Derren (un Sud Àfrica) que és el primer que m'ha parlat amb claredat de la seva opinió sobre Sud Àfrica. Entre d'altres coses es queixava de que els negres fan servir sovint la frase "És perquè sóc negre, ets un racista" li diuen la "Racist card", cosa que deixa ben clar que encara és un tema sensible. Però també vaig descobrir el gran racisme entre ells, l'any passat és van matar a Sud Àfrica entre 500 i 1000 immigrants de Zimbawe i Malawi perquè els treien la feina.
Un altra cosa que vaig aprendre és qué vol dir ser blanc, ser blanc és tot allò que no és completament negre. Un filipí, un marroquí, un iranià, un indi i un suec són blancs, tots van dins el mateix pack. Negre és aquell completament negre i prou.

El Derren també feia broma sobre la Universitat de Cape Town (una universitat clàssica, amb un escalinata central amb vistes el mar que et deixa sense respiració uns segons) i se'n reia de les opinions de molts sud africans que deien que és molt europea, a tot això ell feia mofa dient que si el que volien és que hi posessim un munt de cabanyes juntes.

I la nit de dilluns vaig conèixer l'Alexa, que gràcies als seus ànims i la seva guia 3 mesos enrere, em va ajudar a acabar de decidim a venir a Sud Àfrica. Vaig contactar amb ella per facebook i amb va donar tota la informació necessària mesos abans de que jo vingués. També vam aprofitar per explica'ns la nostra vida.
Ella una infermera que havia treballat tota la vida a Portugal i que va decidir un bon dia canviar radicalment, va agafar els portants i va venir a treballar a Angola per una ONG. Va viure un any amb un tribu perduda al mig d'Angola ajudant en tot el possible. Em repetia un cop i un altre que el pitjor d'ajudar a aquesta gent és la cultura, una cultura completament diferent basada en la curació tradicional africana i sense cap coneixement de base, cap ni un, només l'experiència.
Aquí m'estic trobant gent de tot arreu i en diferents etapes de la seva vida, és una cosa que et fa valorar molt més les decisions que prens o que has de prendre en el futur.











divendres, 14 de febrer de 2014

Feeling the vibe: Africa

Aquests dies comença a fer més calor i la gent omple els carrers. Aquesta ciutat està molt viva, em recorda  a Barcelona. El mar, tot ple de gent arreu, carrers atapeïts d'arbres, mercats a l'aire lliure i una muntanya que envolta la ciutat (que no es diu Collserola però ho podria ser). L'única diferència és que si vas sol pel carrer entre 5 i 10 persones per dia et pararan per demanar diners.

El carrer principal és preciós (Long Street) ple de hostels, bars, restaurants, discoteques, botigues, soroll de gent amunt i avall (ara mateix sóc a prop de Long Street i un grup de joves africans s'ha posat a cantar al mig del carrer i ja porten mitja hora cantant a fons).Si segueixes cap al peu de la muntanya trobes un carrer més residencial amb bars i restaurants de més nivell però sobretot un carrer més silenciós. És una ciutat on hi podria viure. Dins el meu ranking particular hi posaria primer Istanbul i després Cape Town.

Una altra característica d'aquesta ciutat és el desordre. L'altre dia agafant un mini-bus el conductor no parava de cridar per la finestra que anava cap a Camps Bay i la gent li responia des de la vorera cridant i ell parava. Evidentment no hi havia cap tipus de senyalització per bus ni res semblant. La gent creua els carrers per tot arreu però és sorprenent que els conductors tampoc s'escandalitzin, aquí tot va lent. Demanes un cafè i estan mitja hora xerrant, demanes una cervesa i el mateix,el menjar igual, tot molt lent. Però pel que sembla Cape Town és on més ràpid van de Sud Àfrica, principalment per la influència europea.

I parlant de les meves excursions, ahir vaig pujar un cim al costat de la ciutat (Lion's Head), 3 hores de caminar i escalar  però va valdre la pena per la companyia (mig brasil i algun turc) i sobretot pels paisatges. A la dreta una posta de sol increïble, davant la Table Mountain coberta per una espesa capa de núvols que feia com un barret a la muntanya i a l'esquerra una ciutat que poc a poc s'anava il.luminant i que dibuixava amb claredat els seus límits. Cape Town és gegant i molt bónica quan es fa de nit.