La veritat és que potser ens diverteix la incongruència(només ens hauríem de mirar les cares 5 segons després de veure un joc de màgia), també diria que la sorpresa té bona part de les accions d'un somriure i crec que si hagués de dir algun ingredient més de l'humor seria la malaptesa. Una paraula rara, ja ho sé.En castellà seria torpeza).
Com ens agrada veure un cervell menys preparat que el nostre.Ens fa sentir tant bé que ens pixem de riure.Potser no ens fa riure la seva malaptesa, sinó el que comprenem quan, un pare assenyat i carregat de raó,el nostre referent, es fot de morros contra un vidre.Jo no sé que ho fa però això li fa gràcia fins i tot a un nen de 5 anys.Deu ser que el seu cervell entra en un orgasme neuronal quan veu el ceballot. Ja us dic que per mi és molt curiós això del cap.
Doncs bé a mi em va venir un atac infantil i incontrolable (que mal vistes que estan aquestes dues paraules avui dia) de riure quan la malaptesa evident d'un pare Austríac va portar pel camí equivocat a la seva família.Els elements clau de l'escena són:
1-L'Álvaro i jo recolzats a una portalada de vidre del Palau de Schonbrunn mirant el pare al final d'una gran sala.
2-Un pare referent per la seva familia, decidit a trobar el camí a la glòria.
3-Una càmera de videovigilància grabant la portalada en la que l'Álvaro i jo estem fent l'idiota per sortir per la pantalla que rebia les imatges de la càmera (qui no ho ha fet això).
4-I l'element clau, una porta de vidre, dins la portalada, que només s'obria mitjançant un "interfono".
El pare va confondre els termes.Va anar enganyat cap a a la porta.Va veure com una persona sortia empenyent la porta sense fer cap esforç i ell va agafar els seus nens i els hi va garantir un final ràpid i digne a tot allò, no caldria fer més cua, no caldria esperar més.Els va dirigir amb pas ferm cap a la porta de vidre. Mentrestant nosaltres miràvem amb un dissimulat somriure expectant com s'acostava un home altot i amb ulleres cap a la portalada. No sé si hauriem d'haver-li dit o comentat a aquell senyor que la porta s'obria amb un interfono, la qüestió va ser que no ho vàrem fer, diga-li falta de temps, diga-li ganes de riure.
El senyor va arribar a l'altura de la porta i per sorpresa nostre va decidir obrir la porta fent un ALL-IN. Mans a les butxaques, peu en posició de l'accelerador (ja sabeu, la forma més utilitzada per obrir portes, jo no sé perquè hi posem poms a les portes, haurien de posar proteccions a nivell de terra per poder-la empènyer amb el peu amb tranquilitat) i cara estampada a la vidriera. Bé però a mi aquest Austríac me la pela.
Sabeu la de riures que va regalar al món aquest home, jo ja reia des que em vaig recordar que tot allò ho havia grabat la càmera, l'Àlvaro des que va acabar d'ajudar a aquell bon home.I els de la càmera devien estar fent acudits en Alemany hitlerià.
Però creieu-me, mira que he rigut vegades però encara no entenc perquè hi ha coses que em fan gràcia i d'altres no. Algú ha descobert què és això de l'humor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada