ESTÀ PLOVENT

Està plovent i no tinc cap pressa; com diu la cançó dels Pets. Avui sembla que els núvols es dedicaran a llençar aigua a jornada completa i jo m'he aixecat ben d'hora per aprofitar el diumenge, ara estic al "The Toronto Coffee Company" un cafè molt maco amb vistes a Lansdowne street i m'he recordat de la canço dels Pets que sonava al cotxe de mons pares mentre fèiem viatges pel nord del país, aleshores encara era petit i em tocava anar darrere del cotxe, m'agrada més ara que el puc conduir jo mateix.Plou a bots i barrals, així que tinc temps per escriure i relaxar-me, que em toca. 
Ahir vaig anar fins a un parc natural a tres hores de Toronto i el viatge em va servir per veure carreteres i paisatge. Carretes planes,llargues i amb tot de cases de pagès a vora i vora de la carretera. Evidentment les cases de pagès d'aquí no tenen res a veure amb les catalanes, costa veure totxos per aquí, però el que si que és fàcil de veure són plaques solars i grans extensions plenes de plantacions de patates, blat de moro i tomàquets, res a veure amb els cultius de blat i ordi de Calaf i la casa de pagès dels meus avis.

Quan es parla de poca densitat de població és fàcil pensar en les zones desèrtiques d'Àfrica però la veritat és que aquí les cases estan molt disperses i perdudes en el no res, quilòmetres de carreteres connecten quatre cases, costa pensar que això és eficient però sembla que si. El mateix passa amb les telecomunicacions i d'altres infraestructures, deu ser car mantenir totes aquestes zones contentes, poca gent, molt dispersa però les mateixes necessitats que a la ciutat.Les cases de pagès d'aquí diria que són una rèplica gran de les cases petites de ciutats, finestres ben gruixudes per aïllar la casa del fred, aparença de cases prefabricades i ben aprop una granja o altres construccions típiques de camp tot i que, de tant en tant, es pot veure alguna granja vella, mig abandonada i feta de fusta que encara té el seu toc romàntic. Havíem de travessar totes aquestes zones planeres per arribar a Algonquin Park que és un parc natural que ocupa l'equivalent a una quarta part de la superfície de Bèlgica, ple d'arbres i llacs, evidentment sense gaires muntanyes però tampoc pla del tot. El que fa diferent aquest parc és la tardor, que li dóna una varietat de colors que ens deixaria amb la boca oberta, però ahir el que vam fer va ser agafar una canoa i passejar pels llacs que hi ha per allà i tot seguit tocava una bona capbussada per refrescar-se amb el Camilo, el Tremoc, la Katrina (la guia del viatge) i jo.
En resum, espectacular, molta naturalesa.

 

















Divendres va tocar acomiadar-se de l'Antoine, amb qui he fet una bona amistat i la Diana, també un descobriment trobar-me amb ella aquí a Toronto. O sigui que em vaig quedar coix d'amics però la festa va ser preciosa. Pis 21 d'un gratacel al mig de Toronto i és que els nois d'Arabia Saudí tenen diners, molt diners i ens van invitar al pis.

Dijous vaig passar la tarda xerrant amb el Pavlos, un noi brasiler dels que se'n diu emprenedor, ha creat dues empreses i ja va per la tercera. Les dues anteriors se les ha venut per un bon feix de bitllets i ara gaudeix de l'estiu a Toronto i aprèn anglès.A la nit vaig anar al Madison on havia quedat amb la Cindy, una noia canadenca i dos amics espanyols, allà vam xerrar àmpliament sobre Canadà i la seva cultura, també va sortir el tema Catalunya- Espanya del que he parlat moltes hores aquí a Toronto, amb l'Ozan (turc), Ignacio, Pedro, la Cindy, la Shata i per suposat la resta de gent de per qui queja saben que sóc Català. A l'Ozan li agrada especialment el tema, s'ho passa com un nen escoltant els debats que tenim per aquí.