L'endemà vaig fer la primera excursió llarga per la zona. Un cotxe llogat, gps i carretera cap a la península que acaba amb el famós Cap de la Bona Esperança. Una petita península plena de poblets de costa, restaurants a la vora del mar, surfers i animals estranys.
Aquest ens el vam trobar pel camí i semblava gaudir del surf com un humà més. No se'ls pot donar menjar perquè deixen de ser simpàtics i comencen a perseguir i a obrir motxilles per agafa'n més.
El Cap de Bona Esperança és espectacular i amb unes ventades que sembla que el mar se't vulgui emportar, fins i tot pots imaginar els vaixells de fa centenars d'anys que se les veien venir per passar de l'Atlàntic a L'Indic acariciant el "Cape of Good Hope".
I a la tornada vam passar per Simon's Town, coneguda per les típiques casetes de colors a la platja i els pingüins (cuidant les cries a primera línia de mar).
I per posar el punt i final a l'excursió una visita a Groot Constantia, unes bodegues de vi on vaig aprofitar la companyia de dos enamorats del vi (Desio i Nuncio) perquè m'expliquessin les olors, gustos, matisos i vellesa dels vins.
A la nit els Koreans van preparar un sopar a les afores de la ciutat a un restaurant 100% coreà. Allà va ser divertit parlar amb el Derren (un Sud Àfrica) que és el primer que m'ha parlat amb claredat de la seva opinió sobre Sud Àfrica. Entre d'altres coses es queixava de que els negres fan servir sovint la frase "És perquè sóc negre, ets un racista" li diuen la "Racist card", cosa que deixa ben clar que encara és un tema sensible. Però també vaig descobrir el gran racisme entre ells, l'any passat és van matar a Sud Àfrica entre 500 i 1000 immigrants de Zimbawe i Malawi perquè els treien la feina.
Un altra cosa que vaig aprendre és qué vol dir ser blanc, ser blanc és tot allò que no és completament negre. Un filipí, un marroquí, un iranià, un indi i un suec són blancs, tots van dins el mateix pack. Negre és aquell completament negre i prou.
El Derren també feia broma sobre la Universitat de Cape Town (una universitat clàssica, amb un escalinata central amb vistes el mar que et deixa sense respiració uns segons) i se'n reia de les opinions de molts sud africans que deien que és molt europea, a tot això ell feia mofa dient que si el que volien és que hi posessim un munt de cabanyes juntes.
I la nit de dilluns vaig conèixer l'Alexa, que gràcies als seus ànims i la seva guia 3 mesos enrere, em va ajudar a acabar de decidim a venir a Sud Àfrica. Vaig contactar amb ella per facebook i amb va donar tota la informació necessària mesos abans de que jo vingués. També vam aprofitar per explica'ns la nostra vida.
Ella una infermera que havia treballat tota la vida a Portugal i que va decidir un bon dia canviar radicalment, va agafar els portants i va venir a treballar a Angola per una ONG. Va viure un any amb un tribu perduda al mig d'Angola ajudant en tot el possible. Em repetia un cop i un altre que el pitjor d'ajudar a aquesta gent és la cultura, una cultura completament diferent basada en la curació tradicional africana i sense cap coneixement de base, cap ni un, només l'experiència.
Aquí m'estic trobant gent de tot arreu i en diferents etapes de la seva vida, és una cosa que et fa valorar molt més les decisions que prens o que has de prendre en el futur.
Aquí m'estic trobant gent de tot arreu i en diferents etapes de la seva vida, és una cosa que et fa valorar molt més les decisions que prens o que has de prendre en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada